Ja som a l'hivern

Des de fa uns dies, les hores de llum han començat a créixer. De moment, de forma quasi imperceptible per un humà no avesat als camins de l’astronomia. Però segur que algú ja us ha recordat allò de “Per Nadal, un pas de pardal. Per any nou, un pas de bou.”

I és que, agradi o no, el pas del temps té caràcter cíclic. Quatre estacions. Dotze mesos. Una reiteració que és fruit del gir del nostre planeta al voltant del Sol. Un gir, però, que no és perfectament circular sinó el·líptic i excèntric. Però fent que, en el nostre cas, cada 365 dies i escaig tornem a passar pel mateix punt. I tot per l’existència de dues forces que regeixen el fenomen. La força centrípeta que ens atrau cap al Sol i la centrífuga que, fruit de la velocitat de desplaçament, ens en allunya. Dues forces que, actuant en sentits contraris, fan que quan ens acostem al sol, en girar més ràpid, augmenti la força centrífuga i, per tant, ens en allunyem recuperant la posició. I que si ens en allunyem, en perdre velocitat, perdem força centrífuga i, per tant, tornem a acostar-nos.

Això tan senzill però a l’hora tan complex que ens explicaren al batxillerat, sembla que podria tenir la seva traducció en el funcionament de les societats humanes. Perquè, agradi o no, sembla que els seus processos segueixen també una pauta més o menys cíclica, repetint les situacions cada cert temps. I dic sembla perquè, així com hem descobert que els cometes també giren al voltant d’un centre (més llunyà però centre al cap i a la fi) tot i donar la sensació de seguir moviments no circulars, alguns processos humans que considerem no cíclics, podrien seguir una pauta similar.

Qualsevol que analitzi la situació per la que està passant aquests dies l’estat espanyol, pot arribar a pensar que és fruit, com el moviment de la terra, del joc -que no equilibri- de dues forces. Una centrífuga que intenta que cada part de l’estat pugui seguir el seu camí amb independència de les altres, i una altra que malda per mantenir -i si pot reforçar- la unitat i el funcionament comú del conjunt. Amb moments en que sembla que una de les dues té la partida guanyada i altres en que sembla que no té res a fer amb les seves idees.

Però és que, si anem a altres nivells de funcionament de la nostra societat com ara l’economia, podem trobar també una situació similar entre la tendència a la globalització, que considera tot el planeta com una unitat de producció/consum, i el mal anomenat localisme que defensa crear subunitats independents de funcionament diferenciat. Per no parlar de la sociologia on pugnen la tendència centrífuga de l’individualisme ferotge que ens vol a tots diferents i egoistes, amb la tendència centrípeta socialitzant que ens vol a tots units, solidaris i, tot i que la paraula soni malament, harmonitzats.

I totes aquestes competències entre tendències relativament contràries i contradictòries, a poc que hi parem atenció, tendeixen a mostrar comportaments cíclics. A seguir comportaments “circulars” que ens tornen, al cap de períodes més o menys llargs, al punt de sortida. Els partits s’alternen en el poder. Les tendències de moda tornen. Els problemes reapareixen. O no hem vist per activa i per passiva -per posar només un exemple- com s’alternen les fases de càstig i respecte cap a les llengües minoritàries com el català al llarg de la història?

Si a tot això hi afegiu els interessos particulars d’alguns dels implicats en el procés que analitzeu, entendrem que no sigui fàcil treure l’entrellat de moltes de les accions que es produeixen al nostre entorn.

Perquè, si estem -pel que sembla- en una etapa recentralitzadora del panorama polític del nostre país, com és que el president Sánchez reuneix als presidents autonòmics, deixa a cadascun d’ells 300 segons per opinar sobre el control de la pandèmia i dóna per tancada la reunió anunciant que ell mana posar-se la mascareta i recuperar el toc de queda, però que cada comunitat autònoma ho faci efectiu a la seva bola? D’això, en el meu llenguatge se’n diu nedar i guardar la roba. Però en el pitjor dels sentits.

D’aquí que insisteixi que, per mi, ha arribat l’hivern.