La inquietud

La inquietud no és només un títol afortunat per a un dietari en el seu doble significat: desassossec, incertesa per una banda i curiositat i «deler per conèixer» per l’altra, com diu l’autora, sinó que retrata molt fidelment el tarannà de Lourdes Toledo, llicenciada en periodisme i diplomada en Magisteri, dos àmbits de formació que van com anell al dit a aquesta escriptora inquieta que vessa vida pels quatre costats. Les anotacions d’aquest dietari reflecteixen tant la intensitat amb què l’escriptora viu els fets quotidians que per a res no són intranscendents, ja que carregada de referents i amb la evocació de fets passats els fets augmenten de significat i més quan s’hi afegeix la reflexió, fil conductor de La inquietud.

L’escriptura d’un dietari, necessària per a qui l’escriu i, per tant, vocacional, permet fer un retrat vital i intel·lectual que compromet l’autora de la mateixa manera que ho és un article d’opinió ja que en ambdós formats es posa de manifest no només el moment present sinó també la manera de ser-hi, com ara el fet de ser una escriptora en valencià i el seu ferm compromís amb la terra, la llengua, el paisatge i la història.

A través de les pàgines de La inquietud veiem Lourdes Toledo (València, 1970) canviant de casa i lloc de residència en nombroses ocasions ateses les seves circumstàncies personals i professionals i com aquests canvis afecten la seva evolució, la fan créixer com a persona, no sense el treball d’adaptació i obertura mental que això demana.

Cal superar totes les dificultats? No sempre es pot, com sabem, però sí que es pot aprendre de reptes i dificultats ordinàries o extraordinàries (com ara la malaltia greu que Toledo va viure en els seus anys joves) amarada de l’activitat intel·lectual de llegir i d’escriure sobre tot allò que la commou, ja sigui en el camp dels afectes o en el vast i divers camp de la cultura, i que es posa de manifest en un episodi viscut: en un moment de turbulències en un viatge en avió que la fa témer per la seva vida, escriu: «L’única idea que m’obsessionava i m’arrelava a la vida i al seient del davant (hi vaig deixar les ungles marcades, i això que les duc rases) era escriure. Acabar aquest dietari i continuar amb altres llibres. Escriure articles pendents, entrevistes, donar forma a les anotacions sobre el Rif que duia escrites en la llibreta que duia a la motxilla. La imatge que m’obsedia era el full en blanc, les lletres com formigues anàrquiques en una dansa amunt i avall omplint el buit, creant ritme i sentit en un espai i un temps d’absoluta llibertat i sobirania personal: l’escriptura».

Crec que no es por dir amb millors paraules el que és un manifest personal sobre el poder de l’escriptura amb fondària: omplir el buit, és a dir, omplir de vida amb sentit la vida, crear ritme i sentit en l’espai i el temps que ens toca viure tot fent ús de la nostra llibertat i sobirania personal. És per aquesta raó que en un altre passatge del seu dietari Lourdes Toledo escriu amb una gran claredat expositiva què l’impulsa a escriure, entre d’altres raons: «Per no oblidar que soc molt més que circumstàncies quotidianes». Escriure, doncs, per ser i recordar, escriure per recordar que s’és, escriure per donar una fe de vida que la reflexió, en aquest cas a través de l’escriptura, multiplica.