Jo o nosaltres?

M’han vingut al cap aquells versos del nostre poeta nacional, Salvador Espriu, al seu llibre “La pell de brau”. Aquells que declaraven que “a vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”.

Uns versos que son perfectament aplicables a la situació actual. Perquè tots sabem que un eixelebrat poc curós en la relació amb els seus veïns pot escampar el virus de forma ràpida i indiscriminada i, per tant, contribuir a agreujar una pandèmia que ja per ella sola prou mals de cap ens està portant. I per tant, encara que un jutge primmirat i poc sensible al bé comú pugui dir-li que té tots els drets, algú hauria de marcar clarament la diferència entre el jo i el nosaltres. Ni que sigui per raons estrictament numèriques i d’equilibri. O algú amb els peus suats i bruts té dret a rentar-se’ls en la font d’aigua potable d’un parc públic on tota la gent es refresca?

Una reflexió que podríem extrapolar a l’aniversari de l’assalt a la màxima institució legislativa dels EEUU que varen protagonitzar una colla de nord-americans excitats per les proclames dels fins aleshores president Donald Trump i encapçalats per un energumen que cofava el seu pentinat amb un cap de búfal amb les corresponents banyes. I que ningú interpreti la meva reflexió com una invitació a fotre-li un tret a aquell camàndules que pretenia anular per la via de la violència més extrema, el que els seus conciutadans havien decidit pacíficament a les urnes unes setmanes abans. Simplement estic demanant que ens aturem un moment i posem en els plats de la nostra balança particular el “jo” i el “nosaltres”. Imparcialment i pensant en la societat en comptes de pensar en el nostre “ego”. O potser sou d’aquells que interpreten la democràcia com l’estadística? Amb aquell exemple que defensa que si jo m’he menjat un pollastre i el meu veí famolenc no ha bufat cullera, en realitat ens hem menjat mitja peça d’aviram cadascú.

Si sou d’aquests, us recomano que llegiu fins al final el poema que esmentava a l’inici. Hi trobareu frases com ara “fes que siguin segurs els ponts del diàleg”, “mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills” que podeu aplicar sense massa esforç a situacions de la nostra política i la nostra societat. Potser així el vostre comportament i plantejament esdevindrà una mica més raonable. Perquè jo no us estic demanant que aneu corrent a vacunar-vos (ja m’agradaria, ja), ni que vengueu tot el que teniu i ho repartiu als que no tenen res. Simplement us demano que respecteu el que els altres decideixin. I respectar vol dir no fer res que pugui anar en contra d’ells o posar-los més difícil el seu objectiu.

Per tant, si sou dels que us renteu els peus a la font, com a mínim, porteu un fregall i una mica de sabó i deixeu-la igual de neta que estava.

Només fent això, ja segurament els objectius del poeta Espriu serien factibles i Sepharad podria “viure eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat”

Sempre i quan els que ens manen sàpiguen i vulguin mantenir el rumb que ens convé a tots, i no els tremolin les cassoletes quan hagin de prendre decisions impopulars o dures o encarar-se amb rivals poderosos. És el mínim que els hi podem demanar. Per evitar la vergonya d’aquells dos darrers versos del poema XLV de “La pell de brau” que pregonen als quatre vents que “si per un poble mor un home, el nostre poble per no res”.