Gripalitzar

És un mot nou que s’han inventat els tècnics de comunicació dels nostres governs per descriure el procés d’alteració del sentiment de gravetat que tenim els ciutadans en referència a la pandèmia de les diverses soques del coronavirus, per convertir-lo en el sentiment que aquests mateixos ciutadans tenim respecte de la grip. Una malaltia amb la que no tenim més remei que conviure però que no és perillosa. O com a mínim, no excessivament perillosa per la immensa majoria de la gent, treta la gent gran i els immunològicament dèbils.

El mot sembla tenir davant seu un futur esplendorós a la que quatre “opinadors” comencin a utilitzar-lo de forma genèrica. Perquè, si en valorem l’origen, estarem d’acord que és una paraula nova que, com diria un clàssic, “fa passar bou per bèstia grossa”. I d’això, la situació política actual a casa nostra, en necessita molt.

Perquè portem més de quaranta anys parlant dels mètodes de repressió franquista com si fos -que ho és- l’esca del pecat. Però quan un ex-comissari de policia declara en un judici que els òrgans de seguretat de l’estat, en concret el CNI, van intentar “donar un ensurt a Catalunya” per veure si baixava la febre independentista, però se’ls va anar de les mans, donant peu als atemptats del 2017 amb 16 morts, la cosa no sembla tan greu i es recorda que en el nostre sistema judicial, els imputats tenen dret a mentir per poder salvar el seu coll. Una “gripalització” que, al marge de intentar justificar un fals testimoni, el de Villarejo, sembla voler distreure a la gent del fet que, més de quatre anys després d’aquells atemptats, el més calent sigui a l’aigüera. Tot i que un senyor que aleshores era part de l’aparell més delicat de l’estat, doni avui la sensació de ser el julivert de totes les salses i, per tant, sabedor de totes les trampes i tripijocs que en aquest tema es varen cometre. Un senyor que, no ho oblidem, estava (i per mi segueix estant) obligat per l’obediència deguda, a donar compliment a qualsevol ordre dels seus superiors, inclosa la que li manés “cantar” tot el que sabia. Evidentment, no a la premsa de divendres al vespre, però si als càrrecs electes dels òrgans legislatius.

Un mecanisme lògic que hauria de permetre -per posar un altre cas que, curiosament, torna a tenir en Villarejo un nus gordià- aclarir el tèrbol tema dels diners remenats pel rei emèrit Joan Carles I durant el seu regnat i -posats a inventar paraules- “emeritatge”. Curiosament també, centrat de moment en la “gripalització” dels pagaments a les seves amants (això tenia un altre nom, no?) amb els diners fruit de comissions mai esclarides però sempre reconegudes “de facto”. Comissions per les que, quan eren de caporals de guàrdia urbana o de regidors o batlles, i sortien als diaris, es posava el crit al cel -que no dic que no s’hagi de fer- i es reclamava la dimissió del mateix Papa de Roma, que no dic que no s’hagi de demanar.

Però, el que més em crida l’atenció és que el procés invers, que jo batejaria com “alarmació”, també s’està produint. I d’aquest, curiosament, tothom en parla, emparant-lo en la necessitat d’una democràcia responsable i acordada. Com el que faríem si el virus de les panses als llavis, de sobte, es tornes letal.

O no veiem cada dia actes que son d’allò més normal, elevats a la categoria de bomba atòmica per aneu a saber quins interessos?. Mireu sinó, la polèmica que s’ha desfermat al voltant de les declaracions del ministre Garzón sobre les “macrogranges” (un altre terme nou per embolicar més la comprensió) mentre, per exemple, la globalització i la massificació de les zones turístiques o el buidatge i desertització de les zones rurals son considerats -per seguir amb el paral·lelisme medico-polític- un refredat sense importància. I fins i tot defensats i lloats pels que veuen en la primera un estímul a l’economia i en el segon un retorn als ecosistemes sense humans. Pels partidaris de la “gripalització”.

Jo no em decanto per uns ni per altres. Simplement demanaria que els responsables de tots aquests enrenous, es sotmetin a una paraula que ja fa molts anys que està inventada i que tothom -espero- entén. LÒGICA.