Un model perillós

Corre per les xarxes un vídeo en el qual es pot veure el premier britànic Boris Johnson, en una cerimònia d’homenatge a la policia al costat del príncep Carles, barallant-se amb un paraigües que fins i tot, en una maniobra desafortunada, capgira a l’inrevés com a la resta de mortals ens passa els dies de vent fort. Amb la mirada discreta però irònica de l’hereu de la corona que en cap moment li ofereix ajut, i mentre els cabells daurats però esvalotats del personatge, segueixen passejant-se per la seva cara. Uns cabells que m’han recordat els de l’altre gran còmic de la política actual que sembla que prepara la seva tornada, l’ex-president dels EEUU Donald Trump. D’aquí que parli d’un model perillós.

Perquè, de la mateixa manera que Trump segueix pregonant a tort i a dret que li varen robar les eleccions que havia guanyat, Johnson segueix afirmant que ell no sabia res de les “festes” que es feien a la seva residència oficial en plena pandèmia. I ignorant que ja hi ha gent electa del seu propi partit que li demana “per caritat” que plegui del seu càrrec i s’oblidi de tornar-se a presentar a les eleccions. Gent -i aquest és el primer dels perills que té el model- que ja ha denunciat amenaces de retallada dels diners destinats a la seva circumscripció (recordem que aquest és el model electoral britànic) si no atura les crítiques al primer ministre Johnson. El mateix que, en el seu moment, va defensar -breument, però ho va fer- que no s’havien de posar restriccions als ciutadans per combatre el virus de la Covid. Que, com a l’edat mitjana, el que calia era deixar que la gent s’infectés “lliurement” i esperar el que la natura generés seguint les seves lleis. Com el que va pregonar i practicar Donald Trump en el tema de la immigració hispanoamericana. Posar una muralla de ciment al llarg de tota la frontera amb Mèxic i expulsar “manu militari” a tots els que entressin al territori ianqui de forma fraudulenta.

Però aquest, insisteixo, no és l’únic perill d’aquests dos models. A més de condicionar els moviments polítics dins dels seus propis partits (i mai més ben emprada la paraula “seus” vista la seva capacitat de control intern), condicionen als seus propis electors. I sobretot, atrauen a les urnes als indecisos o a les víctimes innocents de la manipulació informativa. Uns mètodes que recorden molt als de Hitler i que varen permetre a Trump guanyar les eleccions gràcies a la gent dels estats del centre del país (aquí en diríem els EEUU “buidats” o els EEUU profunds) que va permetre ultrapassar als demòcrates dels estats costaners de l’Atlàntic i el Pacífic en les eleccions que dugueren Trump a la Casa Blanca per sorpresa de tots.

Perquè convé recordar que els EEUU, tot i la seva història recent d’ingerència internacional i tancament ideològic, segueix gaudint d’una aureola mediàtica de país de llibertats màximes en contrast amb un món dominat per extremismes de tota mena i condició. Una aureola que potser tenia sentit en els temps de George Washington però que amb els anys, ha anat mostrant les seves febleses, contradiccions i perversions.

Com el sistema britànic, tingut i proclamat com el més garantista, just i democràtic del món gracies a que Cromwell es va atrevir a tallar-li el coll a un rei absolut que es passava pel folre al Parlament anglès. Però que avui té un membre de la família reial implicat en abusos sexuals i un primer ministre que convida als treballadors del seu gabinet a festes al seu domicili oficial per celebrar l’arribada del cap de setmana. I que, pel que mostra el vídeo, no sap ni obrir un paraigua.

Si aquest model permet que un senyor així remeni les cireres d’una potència com Gran Bretanya, o que un altre, allà als EEUU, enviï als seus seguidors a assaltar el Congrés tot seguint un senyor amb unes banyes de búfal dissecat al cap, suposo que estareu amb mi quan comento el perill que el model comporta.

O esteu tranquils sabent que el president Sánchez s’ha ofert als EEUU per ser un “aliat actiu” dels EEUU i l’OTAN en el polvorí d’Ucraïna? Encara que ho hagi fet sense posar els peus damunt la tauleta de la sala de reunions.