Relat d'un desconegut

Les obres d’aquest escriptor, dramaturg i metge rus, considerat un mestre del relat breu, reflecteixen el microcosmos vital de les diverses capes de societat russa de finals del segle XIX. Amb només quaranta-quatre anys de vida, Txèkhov va escriure al voltant d’un miler de relats de diversa llargària.

Escrit de forma magistral -les descripcions són d’una gran bellesa plàstica-, en el Relat d’un desconegut hi llegim una història narrada pel mateix protagonista, l’Stepan, un jove aristòcrata que ha volgut orientar la seva vida en uns ideals subversius, que en aquest punt de la seva història personal el portaran a fer de lacai. Així, l’Stepan s’infiltra a casa de l’Orlov, un funcionari del règim tsarista, fill del cap de policia, l’objectiu a vigilar. Però la història pren un altre camí en la vida entre burocràtica i dissipada del funcionari Orlov, quan hi entra la jove Zinaïda Fiódorovna. Esposa d’un altre funcionari, ha fugit de la seva vida anterior. L’Orlov, però, és un home misogin, bevedor i jugador de cartes, i es revela mancat per dur a terme una vida de parella. Tot va de mal borràs, i l’Orlov aviat troba excuses per ser cada dia menys a casa.

Tots aquests capítols plens d’episodis plens de llàgrimes, de fugides i de converses (Txèkhov hi aboca pensaments i qüestiona idees), són narrats per Stepan, que s’enamora de la Zinaïda, i es fa creus que ella no vegi com l’Orlov l’enganya. Fins el dia en què agafant forces de flaqueses –Stepan està malalt de tisi-, pren la determinació d’obrir els ulls a la jove i marxen tots dos per emprendre una vida de viatges i hotels. Abans de marxar deixa una carta a l’Orlov, on li revela la seva veritable identitat i fa un viu retrat no només del capteniment de l’Orlov, sinó que pot llegir-se com el retrat de tota una generació en la qual queda palesa la decadència dels valors, l’avorriment que mata i la manca de sentit de la vida que fa que «un es consumeixi de tisi, un altre s’engega un tret al cap, un tercer busca l’oblit en la beguda i les cartes, un quart, per tal de posar fi a la seva por i tristor, trepitja cínicament el retrat de la seva pura i preciosa joventut».

En l’entramat de Relat d’un desconegut s’hi trenen dos fils brillants que cal tenir en compte: les idees i els ideals de la joventut traïts i aixafats per malaptesa i covardia, i la vida de debò, que es concreta en les accions quotidianes, en les relacions afectives que construeixen l’univers de cadascú en relació als altres, i en la responsabilitat que se’n deriva. De fet, al Relat d’un desconegut el que s’hi llegeix és una irresponsabilitat generalitzada i ben repartida entre diversos personatges, com es veurà al final de la novel·la, que no desvetllarem. Només advertirem als lectors que facin una atenció especial a la figura de la Zinaïda Fiódorovna, quan en una conversa expressa: «Nosaltres, les dones, sembla que no podem gosar tenir opinió pròpia».

Què difícil és, i més encara si es tracta d’una dona, poder expressar no només el propi criteri, sinó obrar segons les personals qualitats humanes en una societat com la que retrata Txèkhov, en què els valors principals: la vida, l’amor i el compromís amb l’existència humana es negligeixen en funció aquí de l’abúlia o l’egoisme, allà de les grans idees, que no deixen veure l’essencial per a la continuïtat de la vida, també la vida afectiva i espiritual. Encara que la seva llum es tingui davant dels ulls, o encara que es vegi, apartar-se’n per no haver de pensar-hi, i així beure, i jugar a cartes, i viatjar sense objectiu. Perquè no es tracta tant de passar-ho bé com de fugir de la complexitat de la vida humana. La vida humana, però, duu realitats poderoses que acaben imposant-se.