El fons i les formes

I en un escenari com aquest, l’important és que els que persegueixen els mateixos objectius, vagin units i coordinats per poder maximitzar la seva capacitat d’influència en la partida.

Però aquesta unió no sols s’ha de demostrar en les declaracions. Cal que les accions acompanyin les intencions. I les formes, les intencions.

I aquí, al meu entendre, és on falla estrepitosament la Unió Europea de les nostres penes i suors. Només cal repassar les actuacions d’alguns dels països que la formen per sentir un calfred a l’esquena en constatar que, aparentment, cada terra fa sa guerra i tothom mira per ell. I, el que és més greu, sense procurar que la seva part d’acció europea sigui realment conjunta i col·lectiva.

Si comencem per Itàlia, la sorpresa és important. La continuïtat del president Sergi Mattarella -que tothom donava per feta- s’ha esvaït, posant en evidència un mecanisme d’elecció que, fruit de la llei que el regula i l’actual composició del parlament italià, complica molt les coses per allò de les majories. Perquè els legisladors que en el seu moment varen aprovar que a les tres primeres votacions es requereixin els dos terços dels vots i, a partir de la quarta, la majoria -naturalment absoluta- partien d’una realitat que imaginaven bipolar, és a dir, amb dos bàndols oposats. Una realitat que, en aquests temps de realitats polièdriques i interessos diversos, sembla cada cop més una utopia. Començant pel fet d’obrir la votació a una colla de senadors i delegats regionals que no formen part del propi parlament.

I el resultat ha sigut que, en la primera votació, amb un total de 1008 electors, només hi han participat 976, acollint-se al vot en blanc 672 dels mateixos i apareixent paperetes amb el nom de presentadors de televisió, llegendes del futbol italià com Dino Zoff o el presentador del festival de San Remo. És seriós i responsable aquest comportament en una de les grans potències de la Unió Europea?

Ara ens diran que ha estat una maniobra dissuasiva. Una forma de guanyar temps mentre, a la cambra del costat, es van desenvolupant les negociacions. Però tot sembla indicar que el bloc de dretes que ara governa -a priori el que té més votants- prefereix aprofitar el mecanisme i esperar la quarta votació per, amb el suport de l’extrema dreta o els partits minoritaris, aconseguir els 505 vots que, amb els seus 454, li permetin governar.

Però l’espectacle ja està donat. La part fosca de la política ja ha ensenyat la poteta. Ara correrem tots a justificar-ho, dissimular-ho o, simplement, oblidar-ho. Centrant-ho tot en les formes i oblidant el fons de la qüestió. La democràcia i el servei a la gent. A tota la gent.

França tampoc se’n escapa. La recent sortida de to del president Macron amb el tema de la vaccinació obligatòria pot situar-se, al meu entendre, al mateix nivell de manca de respecte als ciutadans que el vot al porter Dino Zoff. Perquè, encara que els traductors intentin suavitzar la frase traduint “emmerder” per amoïnar, la paraula és prou explicita com per mostrar el tarannà autoritari i absolutista de l’actual inquilí de l’Elisi.

No hi ha dos sense tres. Tampoc a casa nostra les coses funcionen amb el “fair play” que demanaria la gravetat de la situació. Amb un president que envia vaixells a les maniobres de la OTAN dient simplement que és la seva obligació i un cap de l’oposició que, amb interessos electorals, no li troba res ben fet i exigeix el contrari del que reclamava fa uns mesos, no donen tampoc cap espectacle edificant. Cap missatge tranquil·litzador.

Perquè, a més -imagino que amb l’excusa de la pandèmia/endèmia- ho redueixen tot a una conversa telefònica o un intercanvi de missatges per a orelles fidels a l’hemicicle del Parlament. Buscant més el cop d’efecte que la solució del problema. Vetllant més les formes que pel fons. El que nosaltres voldríem veure resolt. O, com a mínim, encarrilat cap a una solució viable que no sigui la d’oferir un escenari -Europa- per l’enfrontament dels grans interessos mundials. Una hipòtesi que, agradi o no, recorda força allò de “ser banyut i pagar el beure”.