Lola Casas, la nena que volia ser mestra

Els llibres de memòries són necessaris en un sistema cultural ben nodrit. La nena que volia ser mestra (Voliana Edicions), de Lola Casas, és una baula clau en la memòria del nostre sistema escolar des dels anys cinquanta del segle passat, que ha transcorregut per diverses fases entre la Lola alumna de l’escola franquista, que tocant a la catalanitat prohibida ella va poder esquivar gràcies a l’enginy de les mestres que va tenir a l’escola Ca la Donya Pilar, com en deien d’aquesta escola nacional de Mataró, i la Lola mestra entusiasta d’una escola activa quant a un sistema d’ensenyament que ha estat un model fins ara, i que ha inclòs la immersió lingüística necessària per a la normalització de la llengua i la cultura a Catalunya.

Amb tota la importància que té el fil conductor de l’autobiografia La nena que volia ser mestra, aquestes memòries de Lola Casas són molt més denses, alhora que properes, gràcies a una personalitat creativa com la seva. Lola Casas, nascuda a Mataró l’any 1951, i, per tant, mestra jubilada, però «activa», com ella mateixa diu, no ha escrit un llibre de memòries convencional sinó un llibre a la manera singular de Lola Casas: una mestra vocacional que mai no deixa de ser-ne. No hi ha capítol del llibre que no contingui algun ensenyament o recomanació amb la convenient mà esquerra per suggerir sense imposar, i tot això amanit amb els poemes amb què s’obre cada capítol: un pròleg adient per al textos que segueixen, relats que donen fe d’una vida intensament viscuda que no ha parat de reciclar-se: Lola Casas practica en ella mateixa la formació permanent.

Lola Casas, amb una seixantena de publicacions en el seu currículum, és una escriptora molt reconeguda en l’àmbit de la poesia i la narrativa curta adreçada a infants i joves. Qui millor que una mestra atenta per conèixer la sensibilitat dels nois i noies respecte de la literatura que cal acostar sense avorrir?

A través de l’autobiografia de Lola Casas, escrita amb un llenguatge amable, alegre i comunicatiu, veiem de quina manera s’ha ampliat el seu camp d’ensenyament més enllà del reglat també a través de l’estima pel cinema tot fent-lo estimar pels seus alumnes que, de ben segur, deuen recordar ben sovint Lola Casas. En més d’una ocasió he afirmat que en la nostra vida escolar sempre hi ha «un mestre o una mestra de capçalera». No tinc cap dubte que Lola Casas ha estat la mestra de capçalera de molts dels seus alumnes a l’escola Camí del Mig de Mataró, que a través del seu relat descobrim que van mantenir correspondència amb el rellevant autor britànic Roald Dahl, així com amb la imponent actriu de cinema, Angelica Huston!

Quines són, les claus de la memòria? Els especialistes diuen que la memòria és un sistema dinàmic que recull, guarda i treballa el fang dels records que ens retornen la realitat íntima i la realitat compartida després de ser destil·lada per molts conductes del gresol de la nostra identitat. La identitat de Lola Casas es transparenta, vital i reflexiva alhora, a la seva autobiografia La nena que volia ser mestra. Veiem la realitat, tant l’íntima com la compartida, de Lola Casas, quan afirma sense embuts que no li agrada El Petit Príncep, de Saint-Exúpery; o quan, aleshores molt jove, explica el seu pas estressant pel món del treball obrer a causa del tipus de política clandestina que hi anava lligada a través de Bandera Roja; o quan expressa com la intranquil·litza l’actual burocratització de l’ensenyament (una creu, a dir dels meus amics mestres i professors d’institut).

Tenia raó, David Montserrat, quan va impulsar Lola Casas a escriure les seves memòries. Entre les fites personals que es troben en la plaent lectura de La nena que volia ser mestra, hi ha la tan difícil com feliç conjunció de la mestra que es fa estimar i respectar al mateix temps, és a dir: quan la proximitat no treu l’autoritat. Juntament a una bona formació sempre posada al dia, aquestes són les dues qualitats imprescindibles per ser una bona mestra. Lola Casas encarna a la perfecció aquest arquetip.