El món és tan fràgil

Si això ha de durar és una resposta a les preocupacions mediambientals que la pandèmia ha revelat amb tota la seva cruesa.

Durant la pandèmia de la Covid-19, i, cartografiant-la, s’han escrit alguns llibres de poemes com el d’Antoni Nomen, que es refereixen a la pandèmia i al temps de reclusió que va imposar-se al començament, així com hi destil·len una reflexió més profunda sobre el món globalitzat que va expandir la malaltia en quatre dies i l’esperança que aquest sotrac finalment ens posés dempeus per canviar un estil de vida que atempta contra la mateixa vida.

El món s’ha revelat tan fràgil davant dels ulls incrèduls d’una ignorància revestida de prepotència. El nostre món tecnocapitalista sembla cec a l’amenaça certa del canvi climàtic. A penes es pronuncia un discurs retòric que no arriba al terreny on ens juguem la vida. La contestació a aquest búnquer de poder capitalista no és tímida, però sense prou poder per canviar realment la manera de viure que ens porta a l’extinció. La preocupació per aquest apocalipsi no és de fa quatre dies, i tant científics mediambientals com poetes ja fa un temps que van de la mà en la denuncia d’aquest estat de coses.

Hi ha un tipus de poesia que es fonamenta en una filosofia, en aquest cas una filosofia de la cura. El catedràtic d’estètica de la Universitat de Sevilla, Diego Romero, en un assaig sobre les arrels filosòfiques de la poesia contemporània, ja va afirmar que «la poesia contemporània expressa l’amenaça de destrucció que pesa sobre el que és humà». A la vista de la nostra realitat més immediata, encara podríem afegir: sobre la Terra mateixa.

La mirada d’Antoni Nomen sobre la fragilitat del planeta Terra, el medi ambient i la pandèmia mortífera, es fa sentir en uns poemes escrits en un estil molt personal i gens complaent. La tragèdia no permet la frivolitat: «Sentir l’horror/ de la intempèrie,/ de la total nuesa,/ davant raigs X/ escrutadors». Horror davant la malaltia que afecta les persones concretes en la seva fragilitat, i horror davant la fragilitat manifesta del planeta.

En els poemes de Si això ha de durar, Antoni Nomen assenyala el dolor i la mort que és a la porta d’una manera ben gràfica, i com dirigits a un tu, en els dos apartats: Fragilitats i Medicamenta, que componen el llibre. Al final del poema Cim, l’autor escriu: «Escric la carta/ on ajupit/ demano asil.// Mediament,/ clamo el moment/ d’engany si cal,/ fugir del cadafal/ tot i proscrit».

Un poema és tantes coses. I potser sí que pot ser una carta, i un asil, una llar on trobar hospitalitat per a la sensació certa de la fragilitat, i un medicament per a pal·liar la malaltia juntament a la por al cadafal. Un poema és tantes coses. També una crònica del malestar difús, un testimoni personal del dolor que afecta el col·lectiu. Totes aquestes coses són a Si això ha de durar, d’Antoni Nomen, i encara hi emergeix el desig no només d’omplir el buit existencial sinó de donar un sentit a la vida humana i planetària al caire de l’abisme. La poesia com a resposta a aquest drama, així com també vol ser un crit d’atenció cap a l’esperança.