L'aritmètica llum d'Umbert-Rexach

Editat en coedició per Cafè Central i Llibres del Segle, s’acompanya d’un magnífic pròleg del professor D. Sam Abrams, que posa els lectors en antecedents de la trajectòria intel·lectual d’Umbert-Rexach, així com de manera precisa, detallada, desplega les coordenades d’un treball poètic remarcable tant de fons com de forma.

A través de la figura closa d’un hexàgon, als poemes d’Aritmètica llum s’hi exalta la geometria oculta en la vida humana i els seus moviments: interns a través de pulsions primàries en primer lloc, i de desitjos afectius i anhels espirituals en segon lloc. Una figura geomètrica, doncs, també com a canemàs d’una filosofia de la vida, una concepció del trajecte vital que, segles enrere, ja va inspirar teoremes com el de Pitàgores, que en la seva simbologia s’hi oculta, o s’hi desvela quan s’estudia, les edats de l’home i la dona des de la infantesa a la vellesa.

El primer neandertal, precedent de l’homo sàpiens, ja s’identificava a si mateix a través d’un signe, un pal, una figura geomètrica que en la seva simplificació és una analogia simbòlica de l’ésser humà. Un pal és el que dibuixa l’infant per a dir-se a si mateix, i a mesura que es va sofisticant la seva percepció corporal hi afegeix el cap, els braços i les cames: una figura esquemàtica que, això no obstant, és tota una proposició d’espai en el temps no només en el paper sinó en la vida, com tan bé ho expressa  Umbert-Rexach en aquests versos: «Serem amb el temps,/ perquè ser/ és no ser res/ si amb ell no som».

En efecte. Ser significa ocupar un espai en el temps, i d’aquest espai només ens en pot apartar la mort, una malaltia que ens faci ser inconscients de l’espai/ temps que som, o que els nostres pròxims en n’apartin, segregant-nos, o que la societat ambient arribi a l’extrem de procurar-nos la mort social.

A tenor de versos com aquests sobre el nostre lloc al món, ja es veu, doncs, quina és la filosofia de fons que impregna el conjunt de poemes d’Aritmètica llum, d’Enric Umbert-Rexach. Versos en els quals també hi trobem al·lusions a l’ànima de les pedres que, per analogia, podem ser nosaltres mateixos en el treball de polir la pròpia pedra fins a trobar la veta d’or oculta en l’escorça dura: «La consistència d’una pedra/ no es formula/ en la granítica textura/ de la seva pell.// Es revela en l’ànima/ que, amb molta tensió/ gelosament amaga».

La natura és un rebost de formes geomètriques amagades en formes orgàniques, com si la bellesa de la creació es volgués mostrar no només en el que exhibeix sinó també en el que oculta. Així, i en semblança, l’ànima humana es mostra no només en el seu respir sinó també en la llum que transparenta. Una aritmètica, geomètrica llum que germina a cada instant, a cada batec, a cada coloració de la nostra vida en contacte amb el món i en diàleg amb l’altre que, fent-nos de mirall, ens dona la consciència del jo. «Jo és una alteritat», diu el poeta Umbert-Rexach, ja que el nostre jo és sempre un tu per a l’altre. Formes, cossos tangencials, doncs, si ens atenem al llenguatge geomètric.

Amb Aritmètica llum, d’Enric Umbert-Rexach, som davant d’un llibre que a través de metàfores aritmètiques (numèriques) i geomètriques (figures), l’autor hi construeix un discurs sobre tot allò humà que ens determina i que relliga poesia i filosofia en un pensament que cus l’antiga ferida que des de la Il·lustració les ha volgut separar. Si la filosofia invita al discerniment, a la lucidesa, la poesia li dona la veu sensible i la dimensió càlida que ens permet «escoltar/ el cant retingut/ d’una veta en la pedra». És així com en la figura closa de l’hexàgon hi podem assimilar l’interior de la pedra que el temps fa visible en la seva solidificació que ocupa un espai, si bé, en l’origen, és llum.