Una darrera l’altre

Deixàvem el segle XX carregat de guerres i desastres naturals i albiràvem un XXI que volien molt millor, la realitat és que de moment portem un balanç que fa feredat.

Principis de segle i esclata un crisi que capgira l’economia mundial, esfondrament de grans empreses, trontollen els grans bancs, les classes populars pateixen en pròpia carn els estralls del capitalisme més fràgil. Pugen, es disparen,  es hipoteques donades potser alegrement, les empreses fan fallida i l’estat aboca molt diners que aporta als bancs i directament a les empreses per evitar que tanquin.

Els índex d’atur disparat fins xifres mai vistes i augmenta la pobresa. Però les conclusions són que en el camí de sortida de la crisi hi ha molta més gent en precarietat i els que eren rics, encara ho són més. Vet  aquí la paradoxa...

Sortíem, començaven a sortir de al crisi, i de cop i volta entrem ara fa dos anys (13 de març, data que podem agafar com oficial del començament de la crisi del coronavirus) en un dels pitjors calvaris que havia viscut la humanitat tal  com la coneixem ara. Els que en saben parlen que ens hauríem de retrotreure fins fa cent any amb la mal anomenada Grip espanyola per trobar-nos en una situació sanitària tant feble, perillosa i tant extensa geogràficament. Cert que ja havíem tingut altres avisos amb onades de variants de la grip que eren més  infeccioses i més greus, grip aviària i algun que altre “sars” que ens havia atacat.

Vam entrar ara fa dos anys en una dimensió desconeguda.

Ens vam endinsar en una incertesa global.

No hi havia explicació plausible.

Ens havien parlat d‘una  mena de grip i ens vam trobar amb un virus letal.

Allò que havíem vist en algunes pel·lícules que en dèiem d’una certa ciència ficció o de catàstrofes va esdevenir una realitat davant la incredulitat de la gent en general i seguidament va venir a més un allau de possibles explicacions dels científics i paraules molt contradictòries entre les dirigents polítics. Pocs encerts.

Sensació de que tothom anava a les palpentes.

Infeccions imparables, manca de recursos per aturar la pandèmia, gairebé col·lapse sanitari, confinament de la gent a casa, incerteses, assaig-error i la insuporble paraula de “resistir” com primer pas per vèncer. 

I agafant-nos a un ferro roent com a única agafador dèiem esperançats que en sortiríem millor, que en sortiríem més units. La pandèmia va mostrar les nostres febleses, va fer-nos de mirall de les inseguretats, vàrem veure que aquelles retallades a la sanitat ens passaven factura.

La vacuna, la primera posada en dia dels Sants Innocents ha anat sumant dosi i pel que sembla de manera prou efectiva perquè hagin fet decréixer en molts casos la gravetat de les infeccions i ajudat a impedir la seva extensió.  

Hem anat remuntant, ara caic ara m’aixeco, però sembla que li tenim el peu al coll però no hauríem de baixar la guàrdia i estar a l’aguait de com pot anar evolucionant el virus i les possibles noves onades si es que arriben. De moment l’herència del Rei Carnestoltes ja és doble de casos que es detecten a Vilanova i al Garraf per la variant del virus anomenada de manera sorneguera “turuta”. Ja ho veiem cap monarquia encara que sigui grotesca no aporta gaire de positiu.

Però hi altres dades que significatives diuen els informes més seriosos que des de l'inici de la pandèmia, la fortuna dels 10 homes més rics del món ha augmentat al mig bilió de dòlars, una xifra que finançaria amb escreix una vacuna universal per a la COVID-19 i que garantiria que ningú caigués en la pobresa com a resultat de la pandèmia. Alhora, la pandèmia ha desencadenat la pitjor crisi laboral en més de 90 anys, i centenars de milions de persones es troben precàriament empleades o sense feina.

I novament crisi econòmica com a dany col·lateral del pandèmia però sembla que alguns s’han refet més despresa que la majoria: L’informe d’Intermón OXfam sobre l’impacte de l’epidèmia ens deixa informacions que són realment colpidors: En tan sols nou mesos, les mil fortunes més grans del món ja havien recuperat les pèrdues econòmiques originades per la pandèmia de COVID-19, mentre que els almenys 200 milions de persones que segons el càlcul del Banc Mundial podrien haver caigut en la pobresa per la pandèmia necessitaria més d'una dècada per recuperar-se dels impactes econòmics de la crisi. Les dades procedeixen de l' informe internacional d'Oxfam “El virus de la desigualtat”. Segons Oxfam Intermón, si els governs aconseguissin reduir la desigualtat al món en un 2% anualment, aconseguirien salvar de la pobresa aquests 200 milions addicionals en 3 anys en lloc d'en una dècada.

I així ha estat. Ara ja no es parla o se’n parla poc ja de xifres de la COVID però lamentablement hem entrat en una altar dimensió.

No anàvem bé, però tot podia anar a pitjor.

El 24 de febrer després de dies i dies fent maniobres militars a la frontera d’Ucraïna, davant la mirada escèptica del món occidental Putin entrava al seu país veí amb uns arguments tant banals i falsos que posen la pell de gallina, des de qualificar de drogoaddictes a nazis als dirigents del país fins a inventar-se una nova història d’Europa i tot això corroborat amb les paraules del dirigent de l’església ortodoxa russa que a més posa damunt la taula les desfilades de l’orgull gai com greuge cap a Rússia. No és broma, és una bogeria i hem entrat de nou en una espiral involutiva.  

I il·lusos nosaltres altre cop assistim a l’esclat bàrbar i cruel de la guerra la llum al final del túnel ja semblava una realitat tot es desfà amb rapidesa i amb un bany de sang que no sabem fins on arribarà...

I, sí, no sabem on arribarà però la cosa fa mala pinta i la destrucció, la mort, l’odi no presagia res de bo.

No a la guerra, val, però quan hi ha un agressor i un agredit es fa difícil els equilibris i la equidistància sense posicionar-se. Tota l’estratègia diplomàtica no ha servit de res, Putin després de marejar la perdiu fa allò que tots els analistes menys els serveis d’informació americans -es van equivocar d’una setmana-, deien que no faria, envair Ucraïna. Però tants tancs amunt i avall prop de la frontera no feia pensar res de bo.

I ara jo ha veiem la guerra televisada i escenes esfereïdores que gairebé ens deixen impassibles per la seva reiteració.

Les estrelles mediàtiques fan les seves cròniques des de la frontera entre els refugiats o bé des del mateix escenari de la guerra.

Allau de refugiat i aquest cop sí que hi ha resposta, la popular supera la generositat, la de les ONG que reclamen una mica d’ordre, més racionalitat que impulsos espontanis i la dels estats més mesurada i amb la prudència però també amb contundència per no embogir més a Putin. Vivim ara sota l’amenaça del botó nuclear que ens enviaria a tothom a prendre vent. I sinó amb la situació econòmica que presagien els experts anem directes cap una nova crisi generalitzada i fins i tot més greu. Hi ha qui ja parla d’economia de guerra.

Buf! Quin quart de segle.

De seguir així veurem fins on aguanta la capacitat col·lectiva d’assumir  tanta situació negativa i quines conseqüències portarà a les relacions socials i a l’exercici de els llibertats.

Uns anys plens d’incerteses i el que és més greu l’autoritat, els dirigents polítics no saben o no poden donar certeses.

Queda espai per l’esperança? Necessariament n’hi ha d’haver d’espai encara que cada cop és més petit. Mentre Vox governarà...