Un mon d’ahir a Vilanova i la Geltrú (i 2)

La trama urbana formada pels nuclis de La Geltrú i de Vilanova estava envoltada d’hortes, vinyes i cereals, amb algunes granges avícoles i ramaderes. Dins el casc urbà, hi havia algunes fàbriques tèxtils, la Pirelli, la Imsa, la Fisa, etc. El mercat del centre tenia un paper clau com a plataforma comercial del producte fresc conreuat o pescat aquí. Les grans superfícies comercials no van arribar fins a finals dels vuitanta. Aleshores el concepte “slow food” es practicava sense ser-ne conscients. El petit comerç local s’escampava per la Rambla principal i el carrer Caputxins i la Rambla: pràcticament igual que ara tret que llavors no hi havia les franquícies que ara tot ho dominen i homogeneïtzen.

L’activitat econòmica estava molt centrada a Vilanova: la producció i el consum s’esdevenia a la mateixa ciutat. Excepte les indústries l’activitat de les quals es comercialitzava enllà de la comarca i del propi país. Les indústries generaven llocs de treball estables, qualificats, van suposar un fort impuls de progrés col·lectiu i van marcar el caràcter social de la ciutat. La ciutat va fer una evolució important dels estils de vida: de l’activitat agrícola i ramadera o pesquera als llocs de treball associats a la indústria, es va produir una evolució de valors socials i culturals, que juntament amb l’evolució de la societat dels anys seixanta i setanta, ens van portar a la transició democràtica.

El ferrocarril i el port van suposar una forta empenta per consolidar aquest desenvolupament. Vilanova i la Geltrú va incrementar la seva població i lentament, també van anar creixent els serveis com l’oferta educativa o sanitària de la ciutat. Durant aquelles dècades, el turisme a Vilanova no va ser gaire important o significatiu. En canvi a Sitges ja tenia un pes important i ben aviat, va ser el seu motor principal d’activitat econòmica, deixant altres que en el passat recent van tenir la seva importància.

Als anys vuitanta i noranta, Vilanova i la Geltrú era un referent entre les ciutats mitjanes de Catalunya. Tenia una dinàmica econòmica, social i cultural pròpia.

Lentament, l’increment del comerç internacional, la globalització i la deslocalització van anar canviant el panorama local. L’especialització progressiva dels països com a proveïdors de matèries primeres o com a productors de determinats productes o serveis (automòbils, electrodomèstics, etc.) ens va deixar poques oportunitats a nivell local. Els anys vuitanta van ser crucials per intentar retenir les indústries o captar-ne de noves lliurant molts esforços en una batalla que teníem perduda d’entrada per les dinàmiques globals que superaven de llarg la dinàmica local. Les àrees metropolitanes, com la de Barcelona o Tarragona, més ben posicionades davant les noves condicions de competitivitat van fer la resta per deixar la nostra ciutat en una posició de feblesa per captar noves activitats econòmiques que generessin llocs de treball.

Els empresaris industrials locals es van anar reduint per crisis successives relacionades amb l’envelliment de la maquinària o per no disposar del capital per fer les inversions necessàries i poder mantenir el nivell de competitivitat dels seus productes. I això va anar descapitalitzant la ciutat. Em sembla que aquest no és un assumpte menor en relació a l’evolució posterior de Vilanova.

La primera i la segona revolució industrial es va fer patent a Vilanova en el seu moment. La tercera va suposar la desaparició progressiva de les indústries en el sentit com les havíem conegut i des de llavors, la ciutat ha vist estancada la seva capacitat de generar riquesa en forma de llocs de treball. Ara es parla de la quarta revolució industrial, relacionada amb la digitalització i els seus suports així com la derivada de les energies renovables per lluitar contra el canvi climàtic. La qüestió ara és: com estem posicionats per impulsar activitat econòmica vinculada a aquests sectors per tal de preparar un futur que ja és aquí? Més si tenim en compte el moviment de possible relocalització de l’activitat productiva de determinats sectors, com a conseqüència de la pandèmia o de l’esgarrifosa, terrorífica i delirant invasió d’Ucraïna per la Rússia de V Putin. Aquesta quarta revolució ens dóna noves oportunitats.

Precisament la pandèmia, que va aturar bona part de l’activitat econòmica a nivell mundial, va servir perquè la UE fes un pas endavant i per primera vegada impulsés els Next Generation, un fons europeu orientat a la recuperació econòmica, frenar el canvi climàtic,  impulsar la digitalització de l’economia i les energies renovables. Avui, la ciutat hauria de poder disposar de diferents projectes en aquesta direcció. Sota el lideratge del govern municipal i amb la implicació dels agents econòmics locals, hauríem de disposar de diferents opcions per tal de poder optar al màxim de línies de suport dels Next Generation que gestiona el Govern d’Espanya i la Generalitat en el cas de Catalunya.

Està molt bé que l’Ajuntament hagi aconseguit finançament d’aquests fons europeus per promoure una mobilitat activa, que en aquest cas es concreta en més carrils bicis per fer una mobilitat més sostenible però aquest projecte em fa pensar en molts dels projectes que es van dur a terme sota el Pla Zapatero (també a Vilanova): arreglar carrers i voreres, que va anar molt bé però que no van generar activitat econòmica i llocs de treball el més estables possible.

Per la informació que tinc a l’abast, el projecte de mobilitat activa no incorpora, més enllà de fer més carrils bicis, aspectes com la instal·lació de punts de recàrrega elèctrica, o sistemes de transport elèctric compartit, o la digitalització de la mobilitat per tal d’accedir a un seguit de serveis elèctrics a l’abast dels i de les ciutadanes, per tal de reduir la petjada de carboni i esdevenir més autònoms energèticament. En resum, no es planteja la creació del que es coneix com la creació d’una Comunitat Energètica Local, tal com la UE les preveu en el seu ordenament jurídic i desenvolupades a diferents països, entre altres, Espanya i a Catalunya en concret (Mataró. Girona i AMB).

Ens cal imaginar un futur per a Vilanova i la Geltrú. Aquest futur ha d’estar alineat, necessàriament amb les tendències més generals com són la digitalització de l’activitat social i econòmica del municipi i la implantació d’energies renovables a escala local. Això requereix ambició política, lideratge social i empresarial. I això es concreta en un document tant rellevant com un Pla General del municipi.

Dilluns 14 de març, llegeixo a l’Eix Diari que l’Ajuntament no tramitarà un nou Pla General fins que no s’aprovi la nova Llei de Territori, que ha de substituir l’actual Llei d’Urbanisme del 2012, l’avantprojecte de la qual es va començar a tramitar el 2017 però que se’n desconeix quan es podrà aprovar. Som al 2022 i les dificultats econòmiques són creixents. El dia 11 de març, l’Ajuntament va anunciar que farà el possible per disposar d’un nou polígon industrial per atendre les necessitats actuals. És inevitable una pregunta: perquè ara sí i abans no era possible fer aquest esforç de planejament urbanístic per a disposar de més sol industrial o per a l’activitat econòmica que Vilanova i el Garraf necessiten? Què ha canviat en pocs dies a la institució municipal per a bé, en el sentit de la iniciativa que es comunica de tirar endavant?.

Els fons europeus s’aniran concedint fins el 2023 o 2024. Vilanova i la Geltrú, totes i tots, no ens podem permetre no aprofitar aquesta font de finançament a fons perdut. No podem esperar a les properes eleccions municipals (primavera 2023) per veure qui governarà la ciutat i llavors, constatar que haurem fet tard per encarar el futur amb recursos excepcionals com són els fons europeus Next Generation. Cal que generem nous projectes, que segur que hi són, des d’ara.