Una lectura de Pascal

Blaise Pascal és un nom significat en molts camps del saber: filosofia, teologia, escriptor i moralista com només en saben ser els francesos, tot i que Pascal va veure la llum en terres occitanes, que sens dubte aporten la seva cosmovisió al pensament general, així com és conegut en el món científic pel famós Principi de Pascal i els seus estudis de física hidràulica, pels seus invents pràctics com ara la calculadora anomenada Pascalina, per la teoria matemàtica de la probabilitat, i, encara, per la seva aptitud per a la ciència estadística.

Pascal és un exemple reeixit d’una educació que va rebre de manera personalitzada per part del seu pare, Étienne Pascal, un home molt culte i espiritualment inquiet. En la biografia de Blaise Pascal que va escriure la seva germana Gilberte es conta que el nen Pascal de seguida va destacar en el camp de les matemàtiques. Blaise Pascal, un nen prodigi considerat una de les ments més brillants del segle XVII, va destacar en tots els camps on posava el seu talent: així també va sobresortir en el camp de la filosofia, la teologia i l’escriptura que es condensa en les seves publicacions en les quals hi destaquen els Pensaments i opuscles que ara podem llegir en la versió excel·lent de Pere Lluís Font.

Al gran matemàtic, físic, inventor Blaise Pascal, el gran públic el coneix sobretot pel llibre filosòfic que va deixar inacabat, i que ens ha arribat amb el títol de Pensaments, la primera edició del qual és del 1670. La filosofia de Pascal va rebre moltes influències, començant per Sant Agustí, Michel de Montaigne, René Descartes (els dos filòsofs es van conèixer), Cornelius Jansen i Epictet, influències a les quals cal sumar un profund coneixement de la Bíblia tal com es pot apreciar en els seus escrits.

A més dels talents i formació, en tot treball creatiu tant en el camp de l’art com del pensament, sempre fa bo de considerar les motivacions del seu autor: il·luminen una més completa intel·lecció de l’obra.

Amb el seu pare convalescent d’un accident, l’any 1646 tota la família Pascal es va fer jansenista arran del seu contacte amb el bisbe reformista Janseni i la seva concepció d’un catolicisme més auster, més radical. A aquest moment biogràfic de Pascal se l’anomena la primera conversió. La segona conversió va tenir lloc l’any 1654, quan Pascal es va salvar d’un accident. Durant la nit va tenir una experiència religiosa que va escriure en un full titulat Memorial, inclòs al llibre Pensaments i opuscles. Llegir ara aquest memorial pot donar una bona mesura per comprendre la interioritat, el nucli viu dels pensaments de Pascal, que no només són pensaments sinó que són el fruit de la seva experiència de la dimensió espiritual de la vida humana. Pascal, de salut molt fràgil tota la vida, i fent d’aquesta experiència també una font de coneixement de la fragilitat humana, va anar anotant reflexions amb l’objectiu de construir l’Apologètica que volia escriure i que va deixar inacabada, i de la qual ara llegim anotacions i fragments tan sòlids que tenen valor per ells mateixos, com la famosa afirmació que tant deuria inspirar als romàntics: «El cor té raons que la raó desconeix».

Si bé la lectura de Pensaments i opuscles, d’un clàssic com Blaise Pascal ens obliga a situar-nos en el marc filosòfic i religiós de l’època, la claredat de les seves reflexions i la seva transcendència posa un llum radiant en el pensament actual per la força de la seva autenticitat i per una agusada percepció de l’essencial de tot fenomen. La filosofia de Blaise Pascal, moderna en el seu estil literari (l’escriptura fragmentària està a l’ordre del dia), no és especulativa sinó descriptiva. El seu geni creador li va fer concordar la ciència abstracta i l’observació minuciosa de la realitat amb la poesia per descriure-la. Obrim el llibre per on l’obrim, podem trobar pensaments com aquest: «La natura té perfeccions per mostrar que és la imatge de Déu, i defectes per mostrar que no és sinó la imatge». En aquesta reflexió científicament observable, la fe s’hi transparenta càlida.

«Per situar Pascal en la història de la filosofia, cal considerar també la seva posteritat. Pascal no va tenir deixebles», escriu Pere Lluís Font. Cert. Això no obstant, des de la nostra talaia podem veure com els pensaments de Blaise Pascal han fertilitzat durant tres segles no només el camp de la filosofia, la teologia i l’antropologia que l’ha tingut en compte, sinó que també ha fertilitzat el camp de la literatura amb idees, el camp de la poesia amb pensament.

El mestratge de Blaise Pascal és com el gra de blat que ha germinat allà on hi ha hagut sensibilitat per acollir-lo i intel·ligència perceptiva per adoptar-lo i per incorporar, per exemple, alguna de les seves troballes com «l’esperit de finesa». Val la pena llegir aquest capítol en els nostres temps en què campa tot el contrari. Resulta molt suggerent llegir les descripcions de Pascal sobre les menes d’esperit que ens anima, les seves dimensions, la seva abundància o la seva manca. Són il·lustratives del que podríem traduir com qualitats humanes.