La virtut teologal de l’Esperança. Els vaccins. El futur (5)

No hi ha qui dormi. El metge jove, deu veure ja la claror per què es gira d’esquena a la finestra. El veterà segueix rumiant. Pensa: de que deu servir pensar si el que penso només em serveix a mi i som ben pocs per fer un debat? La realitat que viuran els més joves serà ben diferent i s’ho hauran de treballar ells....

Un altre passeig per la unitat. A veure com ho tenen les infermeres veteranes. El pacient del box 5, no acaba de millorar, però tampoc empitjora. Potser si que convindrà canviar el pla de tractament. Va a buscar un cafè calent.

• Té, Novell, repassem aquest pla de tractament. Sembla que l’evolució s’ha estancat, però aquest avi no resistirà moltes hores amb aquesta feinada per respirar. O l’intubem o som més agressius  amb els medicaments. Com ho veus?
• Espera, que faig un glop i agafo la gràfica...

Es posen d’acord. Esperaran per intubar. De moment augmenten la dosi de metil-prednisolona i demanen posar a punt un equip de ventilació no invasiva. Uns quants raonaments escrits a la història clínica, que cada decisió s’ha de justificar i que els col·legues que segueixin el cas ho puguin entendre.

• Ja s’acosta el dia. Quina son i quina mandra! Vaig a buscar unes galetes per sucar al cafè. Te’n porto. I m’expliques el que et queda al pap, que no has dit res de l’Esperança.
• Que vols que et digui de l’esperança? De més grosses ens n’hem sortit els humans.  Del que estic ben segur és que no serà aquest coronavirus dels pebrots el qui acabarà amb nosaltres. Ja tens la teva Esperança.
• Vols dir, que entre vaccins i infeccions lleus aviat assolirem, d’una forma o altra, la immunitat de grup, és clar.
• Doncs, si, si vols la resposta fàcil. Però em sembla que també serà que no.
• Canós, no m’atabalis. Encara hi ha més coses?
• No crec que sigui tan fàcil com arribar a la immunitat de grup. La major part dels experts considera que aquestes formes de coronavirus produeixen malalties de les que anomenem zoonosis. O sigui que son virus que, vivint habitualment dels animals, fan el salt als humans quan una variant troba l’ocasió. O sigui que parlem d’infeccions que depenen del contacte entre humans i animals. I ara, digues, si fa cent anys al mon érem 1500 milions de persones i ara som prop de 8000 milions que passarà quan siguem 12000 milions d’humans. O 15000 milions?  
• Doncs, doncs, no sé... Segur que es necessitaran molts més aliments, més granges, més energia, més camps cultivats... No m’espantis... Això voldrà dir menys boscos, regar els deserts, reduir l’espai natural... i més escalfament global de l’ambient.
• Has pensat que els humans, de ser uns pobres centenars d’homínids morts de gana, pelats de fred i assetjats per bèsties ferotges hem arribat a ser mils de milions amb certa seguretat? I si resulta que morim d’èxit com a espècie? Pensa que com més gent siguem al món, més atapeïts viurem i menys espai deixarem a la natura. Més atapeïts entre nosaltres i amb els animals. Quan ja no quedin coves naturals sense cultius de xampinyons, tindrem ratpenats vivint a les cases? O acabarem amb tota vida salvatge que no sigui un animal útil per les granges? De fet molts animals salvatges ja viuen en zones protegides en contacte amb els humans i amb el nostre sistema alimentari... Tenim protegits els voltors, però sovint els hem d’alimentar amb animals de granges quan no tenen prou carn d’animals salvatges. Em temo que vivim amb un risc de pandèmia que anirà creixent. Almenys a un ritme similar al que creix la humanitat.
• Òndima. Si que ets pessimista! Pel que dius només es tracta de no reproduir-nos tant.
• Ja. I això com es fa? Mira, no entraré en polítiques de control de la població que d’aixó segur que hi ha polítics i gestors que en saben més que jo i que em fan més por que una fragata de moros com diuen al meu poble. Però em remetré al llibre de l’Apocalipsi de l’Antic Testament: “Els quatre genets de l’apocalipsi tenien potestat per matar amb l’espasa, la fam, la pesta i les bèsties ferotges”. Si veiessis la cara que poses!

Una bona riallada i un mossec a les galetes, ben sucades al cafè amb llet. La llum del dia ja entra al despatx. Comença a veure’s moviment a la ciutat.

• No et sorprenguis tant, que fa més de tres mil anys que uns pensadors ja sabien que la forma de controlar una població eren aquests quatre genets de l’apocalipsi. Tal i com van les coses avui en dia, crec que podem descartar les bèsties ferotges. Estan sotmeses i, en general, ja no fan por. Però queda la guerra, la fam i les epidèmies, que combinades, poden fer que la humanitat ja no creixi gaire més. Creixerà molt la humanitat amb els conflictes del canvi climàtic global, destrucció de l’espai natural i més pandèmies? O potser regularem el nombre d’habitants de la terra a base de guerres, fam i pestes? Ja veurem que és el que passa... Millor dit, ho veuràs, molt probablement, tu. Jo ja no hi seré a temps i ho celebro molt.
• M’estàs espantant!
• Doncs aquí tens la teva esperança. Primera part: entre vaccins i infeccions banals el coronavirus SARS-CoV2 no acabarà amb nosaltres. D’aquí a poc temps tindrem la Covid-19 assimilada a tantes infeccions respiratòries hivernals. I punxarem vaccins periòdicament només a les persones més fràgils. Segona part: o aprenem a manejar el canvi climàtic i la superpoblació o tindrem una pila més de conflictes, entre ells els infecciosos. No crec que aquesta sigui la teva darrera pandèmia... Ja t’ho he dit abans. S’et gira feina col·lega. Vaja, ves preparant les teves notes que aviat hauràs de passar la guàrdia, sense deixar-te res.

Soroll a la porta i al passadís. Va arribant el torn d’infermeria del matí. Entra al despatx el primer resident matiner. S’acaba la guàrdia sense desperfectes greus entre els pacients.

• Novell que t’ha semblat la guàrdia? Jo he aprés molt a sintetitzar el que penso.
• Apa Canós, que jo ara estic massa cansat. Passem la guàrdia?