La Fe. Només hi ha una veritat? No sé, però segur que hi ha mil maneres de veure-la (2)

Tastant el cafè, el veterà rumia. La Fe. Pels qui hi creuen la Fe és definida al Nou Testament com "la garantia dels béns que s'esperen, la plena certesa de les realitats que no es veuen" (Hebreus 11, 1). La Fe implica confiança sense dubtes. És una actitud que no admet gaires controvèrsies. La Fe es té o no es té. Pregunta: Hem de tenir Fe en que la humanitat trobarà el remei a tan apocalíptica pandèmia? No serà que ens ho haurem de treballar?

El jove metge resident, no s’arruga. Vol respostes. Vol seguretats. O blanc o negre. Res de grisos. On és la Veritat en majúscules? El Dr. Novell pregunta:

- Serà el que tu diguis, però no em vinguis amb punyetes. Potser si que hauria d’estudiar més història, però reconeix que parles més des de l’experiència que des del que vas aprendre fa tants anys a la facultat. Quan anem a veure a un pacient per ingressar a la UCI, ens dius que aquella pel·lícula ja l’has vist i que ja saps com s’acaba. Així decidim la millor actuació pel malalt. Parla’m de l’experiència. Si la pel·lícula ja l’has vist, explica’m el que veus venir. Que jo no m’aclaro...

- Ai, Novell. Encara creus que hi ha una sola manera de veure la veritat? Només hi ha la recerca continua del millor equilibri de cada situació... Que passa? Ens criden! Corre!

No hi ha cap pausa llarga a la UCI. Alarmes, avisos. Hipoglucèmia al box 4, fibril·lació auricular al box 7. Anàlisis, glucosa endovenosa, antiarítmics i consol a les famílies. Reconeixement a les infermeres que han detectat i resolt les situacions. Tot en calma?

- Novell, espera’t. Fem una ronda als 12 pacients? A veure si encara queda alguna complicació no detectada. L’avi del box 5 té tots els números per complicar-se; si ha de passar res millor ho detectem ara que d’aquí a dos hores.  

La nit avança, una altre vegada al despatx, amb el mateix cafè aigualit a les mans, escriuen a l’expedient de cada pacient tot el que ha passat.

En acabat, cadira enrera, peus sobre la taula i clatell recolzat a la paret, torna a parlar el Dr. Novell. Està cansat, però no ha perdut aquella guspira als seus ulls foscos. Vol saber. Si o No? 

- Ja veig que hem d’aprendre a separar el gra de la palla i que entabanadors i interessos econòmics n’hi ha a tot arreu. I que a les dos bandes hi ha gent de bona fe, ments brillants i vigilants que avisen del que passa. Que, per cert, sovint a aquests hornblowers de bona fé els empresonen per dir el que les autoritats no volen que es publiqui o es canti... Però no em diguis que m’haig de passar la vida buscant, que jo em vull aclarir ara. Mulla’t. Orienta’m.

En Canós, ja ben proper a la jubilació, més cansat que el jove, però amb més veterania per dissimular-ho, sospira i contesta:

- Com vulguis. Però no et queixis si el que jo he aprés et serveix de ben poc. Ho hauràs de buscar tú. Digues-me vell, antic o arcaic, però en algun aspecte aquesta pandèmia m’ha retornat a l’escola franquista dels anys cinquanta del segle passat. Tu no ho has viscut però aleshores era més important saber de memòria les tres virtuts teologals i els set pecats capitals que respectar els drets polítics dels ciutadans. S’havia de creure el que calia creure. Qui no ho feia incorria en greus pecats i càstigs, divins i terrenals. Vade retro l’esperit crític! “Lejos de nosotros la funesta mania de pensar”, com deia aquell il·lustre jesuita. Van passar uns anys i semblava que podíem pensar lliurement i dir el que crèiem convenient. Era la democràcia... Però ara... ara fem passes enrere i tornem a funcionar en un sistema cada vegada més autoritari i basat més en emocions, ideologies i fidelitats inamovibles que en raonaments. Saps qué? Em fa l’efecte que les informacions i les conductes de governants i governats front al virus que ens està amargant la vida, tenen més a veure amb creences i atavismes que amb el pensament científic. Apunten més a les emocions que al comportament raonable. Com has dit, uns van atemorint a la població amb dades esgarrifoses, visions d’apocalipsi i restricció de llibertats mentre altres els contradiuen invocant l’economia, la llibertat o, senzillament, negant la realitat aferrats a les seves supersticions. Aquesta polarització ens porta a actituds irracionals i respostes desproporcionades que poden ser, i que sovint han estat, contraproduents. En els dos sentits. No t’explico tots els exemples que tinc per no atabalar-te. Hi ha a manifestacions populars de rebel·lia i també sentències judicials contra normes sanitàries sensates però també normes governamentals sense sentit o que no es podien fer complir. Exemples? Mascareta i prohibició de fumar al carrer, però es poden trobar més de deu persones, alguns sense vaccinar i sense mascareta al menjador de l’empresa. Però tot científic sap que els contagis son als interiors i no als carrers... Un altre? La norma governamental que obligava a tenir un certificat de vaccinació per diverses activitats, però que el sistema no permetia obtenir. Resultat: es posposa la norma una setmana i immediatament apareix una forma del virus que no respon igual front als vaccins i la norma queda obsoleta en poques setmanes. Això és rigorós o dona imatge desgavell? Pels metges i per la població, son disbarats que desorienten i que s’haurien d’evitar amb sentit comú. Crec que un plantejament racional hauria estat millor que aquesta apel·lació al temor d’uns o a la llibertat i l’economia dels altres. Ara et pregunto: que té que veure el desig de llibertat dels uns o la prudència dels altres amb el raonament científic? Digues.

- No n’estic segur. Penso que ben poc. Que tinguis una actitud crèdula o crítica, atrevida o conservadora és una cosa que depèn del caràcter de cadascú. Però treballar arguments científics irrebatibles és una capacitat característica de la consciència. Ara que ho dius, aquí s’enfronta la nostra part racional amb la irracional. O tens Fe i creus, a qui sigui, als uns o als altres, o penses i tries tú mateix. O tens Fe o penses. Ja veig per on vas. Hem de triar entre tenir Fe o pensar, oi?

- Doncs, si. Al principi de la pandèmia, en veure que uns dignes uniformats compareixien per donar imatge de control i seguretat cap a la ciutadania, molts vam pensar: “Toc d’autoritat. Ens volen submisos; no volen que pensem”. Des de quan els militars informen de la salut dels ciutadans? Un apart: quan puguis, llegeix aquest llibre que és bastant espés però precís: “La respuesta autoritaria y la estrategia del Miedo. Covid-19”, Paz Francés, José R. Loayssa i Ariel Petrucelli, publicat per Ediciones Salmon, 2020 Alicante. Però alló dels uniformats va durar poc. Els governants ja van veure que bona part dels governats no s’empassaven la imatge de disciplina militar. Aleshores van passar a donar una imatge de perfil tècnic amb respectables epidemiòlegs i investigadors. Estaven a sou i havien de dir el que tocava, és clar, però parlaven amb més base científica. També hi van convidar, i aplaudir, al personal assistencial, que hi va posar el punt humà, tan necessari en general a la vida i, especialment, a l’assistència sanitària. Al mateix temps van anar apareixent els antivacunes, els negacionistes, els paranoics addictes a la teoria de la conspiració, els que proposaven tractar la Covid amb derivats clorats dels que es fan servir per purificar les piscines i diversos altres grups indocumentats que arrosseguen fanàtics. Acció que porta a una reacció. Uns a obeir i altres a resistir. Tinc sensació de dejà vu de temps franquistes. Les informacions apunten més a les emocions que al comportament raonable. Anem tornant al convenciment d’una sola veritat, sigui la oficial o la contrària... I el debat, públic i obert, no té partidaris. Potser perqué pensar cansa molt. Tothom vol seguretat i veritats absolutes en blanc i negre. On trobes un ciutadà que accepti l’evolució dels grisos com opció vàlida del debat?

S’aixeca i estira les cames, que a segons quina edat tot fa mal. Per la finestra es veuen les llums de la ciutat i la circulació de l’autopista. Fa una pregunta:

- Per cert, Novell, tu que creus: és el mateix “morir de Covid” que “morir d’una malaltia descompensada per Covid”? O sigui: morir amb Covid és el mateix que morir de Covid?

- A veure. Pas a pas. De tota la vida sabem que els pacients fràgils o terminals, es moren quan agafen un refredat o una infecció d’orina. Però normalment ho atribuïm a la seva malaltia, no al refredat. Podria ser que ara posem al sac de la Covid molts malalts avançats que abans...? És clar, vols dir que cataloguem a tots els positius a SARS-CoV-2 com Covid, encara que estiguin asimptomàtics i no tinguin malaltia!

- Si senyor, podria molt bé ser. Una altra pregunta, tú que encara tens els estudis frescos. Estem al davant d’una pandèmia, que afecta a tothom igual, o és una sindèmia que afecta més a uns que a altres? Que et sembla?

- No sé. Una pregunta teòrica, oi? Ara que ho dius si que afecta en un 70% a homes, grans, obesos, hipertensos, diabètics... I el 30% de les dones que afecta sòn més grans, més obeses, més hipertenses, etc. A més, la pandèmia s’acarnissa a les zones més riques del món, que, per cert, és on hi ha més població obesa, hipertensa, etc. Vols dir...?

- Doncs, mira Novell, potser la pregunta no és tan teòrica com dius. Segons aquest raonament, una família, de la tribu dels coronavirus de tota la vida, ha trobat un forat de seguretat en el sistema immunitari dels humans. I en treu profit i creix. Per un raonar científic, això desmunta bastant la informació predominant de que ha aparegut un virus nou amb uns poders extraordinaris que ens ha agafat amb els pantalons baixats. Aquesta pandèmia és ben lluny de ser la pitjor en la història de la humanitat, però estem reaccionant com si ho fos. Com ho veus? Potser si que la major diferència entre aquesta pandèmia i les anteriors no està tant en el virus, sinó en com ho expliquem i la resposta que els humans hi estem donant. Com ho veus?

- Si ho he entès bé vols dir que els qui pretenem ser científics hem d’investigar i pensar per tenir una opinió fonamentada que no depengui del que ens expliquin persones amb altres interessos. I que aquesta vegada, els relats, l’oficial i els de reacció, han estat diferents dels d’altres pandèmies.

Antoni Ricart de Mesones. Col·legiat 8936. Jubilat