Jocs de colors

Ja sabem que la ciutat són mil coses i més. Des de la trama de carrers fins a les construccions singulars que donen un toc de personalitat a cada ciutat.

I naturalment tenim a les ciutats també una mostra diversa i àmplia de la flora i la fauna.

Alguna ja venia amb el territori i altra que s’ha anat afegint a mesura que s’ha urbanitzat i s’han fet plantacions i reposicions de l’arbrat i de les plantes. És més difícil amb la fauna ja que quan s’urbanitza es dissenyen els parcs i els carrers i generalment s’explicita el verd que s’hi posa però no, si cal posar-hi algun tipus d’animaló, insecte, aquets ja vindran quan vulguin o quan la necessitat els comporti haver-se de moure. L’exemple evident és els dels senglars que fruit, segurament, de la sobre població i la facilitat que han tingut per tenir alimentació amb les nostres deixalles, han fet aparició cada cop més seguida a alguns carrers. Segurament no es podran incorporar definitivament a la fauna urbana però vaja, al temps… Així mateix la població sobre dimensionada també de gossos i gats es deu més al caprici humà que no pas a la seva reproducció natural i equilibrada en l’hàbitat urbà. I les rates? Ah!  aquestes van i venen per les clavegueres amb una certa llibertat i tot d’una surten per un embornal i munten un guirigall al carrer. I dels coloms i gavines?  No cal que en parlem aviat, els amos del tros.   

El sobtat canvi que es va produir a pobles i ciutats sobretot durant la pandèmia i el confinament més estricte va portar que es ressaltessin alguns aspectes del que havia estat l’àmbit natural. Sense aquesta poca circulació obligada i el poc ús, donades les circumstàncies, dels espais urbans no ens en haguéssim adonat dels canvis que es produïen.

Els serveis de jardineria no van poder actuar amb normalitat i la fesomia que oferien els parcs, avingudes, parterres i escocells dels arbres i fins i tot entre algunes passeres de fusta va canviar, van créixer les herbes de manera natural, desimbolta, sense traves i sense que ningú les podes contenir, van

esclatar amb alegria sense que hi hagués cap límit que la seva pròpia capacitat de reproducció i de supervivència.

A rel d’aquella situació excepcional van sortir diversos col·lectius que reivindicaven deixar les plantes i herbes tal i com anaven sortint i creixent i que fessin el seu cicle natural sense que fossin tallades de manera artificial.

Veure la ciutat així, amb aquesta modulació diferent, va tenir el seu encant, acostumats, com estàvem, a un tallat relativament constant i ordenat de les herbes que per tendència natural es van reproduint.

Fins i tot no fa pas masses dies hi hagut una proposta formal de l’Ajuntament de Girona que ha decidit que no eliminarà les herbes espontànies que surten a la vorera i als escocells. El regidor de sostenibilitat, ha explicat que des que van decidir deixar d'utilitzar productes tòxics com el glifosat pel que suposa per la salut dels humans i els perjudicis cap al medi ambient havien estat estudiant alternatives, i una era deixar llibertat a les plantes.

L’ajuntament considera que és una bona mesura i ja intueix que no serà de bon acceptar per molts ciutadans, però creuen que mica en mica s’hi aniran acostumant. És evident que l’ajuntament actuarà en els casos de que hi hagi un excés de plantes o bé suposin un perill de la seguretat viària o dels vianants.  L’ajuntament creu, així mateix, que d’aquesta manera s’ajudarà a tenir cura de «Els petits pol·linitzadors, com ara les abelles o les papallones, aviat s’acosten atrets per les seves flors, i alhora, serveixen d’aliment d’altres animals com les aus i els petits rèptils». I clar, els veïns i propietaris de comerços no ho veuen així i hi troben més inconvenients que avantatges. El temps dirà....

Ara quan comença el  juny és el temps de les gran florides a la ciutat. I es mostren les espècies amb tot el seu esplendor.

La flora urbana està ara pletòrica, però cadascú deu tenir els seus arbres predilectes dintre de la gamma àmplia que hi ha, des de pins a prunus passant per les moreres i les acàcies, però a nosaltres ens tenen el cor robat les xicrandes. Aquest color lila de les flors, en alguns moments intens i en altres pàl·lid, dóna una coloració fantàstica als carrers i places on estan plantades, cert que embruta el terra però queda compensat per la magnificència de la floració que hi ha. Ressegueixis el carrer de la Torre de Sant Joan, la plaça del Cubilot o la de Les Casernes per posar  uns exemples, ara el juny amb els arbres florits i realment commou la bellesa en mig del brogit de cotxes i el pas de la gent. Són moments modestos, breus i efímers però intensos.

I aquí a la ciutat crec que tenim La Xicranda, així en majúscules, està ubicada a la cruïlla de la Ronda Ibèrica amb la rambla de Pep Ventura on formen la Plaça de la Moixiganga. Ara donat el col·lapse induït de la Ronda no la segueixo gaire i em sap greu perdrem (sí, hi podem anar a peu i ja ho fem) aquets dies la floració intensa, la majestuositat de l’arbre que va resistir i va fer variar lleugerament  la construcció i el pas de la via, que volia ser una mica més ràpida que les altres. Es diu que la ronda va tenir un lleuger desviament perquè la Xicranda es mantingues dempeus i ufana, fins i tot l’equip de govern del moment va tenir una certa discussió al respecte. Recordo que un any, sense pensar en la data que estàvem i veient que ja érem a principis de  primavera i la Xicranda no floria vaig sentir el neguit de que potser no l’havíem cuidat prou i ja no floriria. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar al Paquito, un bon amic i un gran funcionari de l’ajuntament, ara ja jubilat, i vaig deixar-li anar el meu temor. Va riure i em va dir que  tranquil que m’esperés al juny. I sí va tornar a florir i ser un referent altre cop de la ronda, quan encara era i servia de ronda.

Contemplar ara, en aquest dies les xicrandes, les acàcies i altres arbres i arbusts oferint-nos la seva exhibició cromàtica és realment un goig, un cant a una certa visió idíl·lica de la ciutat encara que només sigui en el moment de la contemplació de l’arbrat en plena floració. Espectacle magnífic i gratuït i recomanable (tant com la posta del sol al mar el desembre).

Mentre pensàvem en aquestes ratlles curiosament el cap de setmana dues excel·lents periodistes i escriptores glosaven les xicrandes. Al diari Ara la Silvia Soler deia: No hi ha element decoratiu que transformi l’aspecte d’un carrer millor que els arbres florits. I si les flors són d’un color llampant –com les xicrandes o l’arbre de Judes, per exemple– encara més (1). Un article deliciós que val la pena llegir-lo tot . I també l’Olga Merino al Periódico escrivia: Dijous, 20. Un noi fumiga els xicrandes del barri. S'ajuda d'una perxa per penjar de les branques una mena de paranys plens de larves de marieta que devoraran el pugó negre, la bestiola culpable que les voreres quedin primgoses amb la pluja de flors lila. L'espectacle violeta de la floració només dura un mes, de finals de maig a la revetlla de Sant Joan, i anuncia l'esclat de l'estiu. La bellesa de l'efímer. L'algoritme de Spotify sembla endevinar el pensament, perquè selecciona la cançó aquella de Françoise Hardy, 'Le temps de l'amour': «On es va dir què vint ans / on est les rois du monde…» (2)

Certament bellesa en mig de la ciutat potser no ens hi parem massa l’atenció, atrafegats com anem gairebé sempre però val la pena contemplar, ni que sigui un moment, i de passada la natura esclatant en colors. Tranquil·litza fer-ho. De veritat.

I posats a demanar, fa temps ja vam suggerir sens cap mena d’èxit que de la mateixa manera que hi ha senyals de trànsit hi podria haver una senyalització explicativa dels espais de la ciutat que formem part d’alguna obra literària. N’hi ha molts i amb el breu fragment on aparegués Vilanova ja n’hi hauria prou.  Però com que per demanar no fan pagar (encara) estaria bé que hi hagués algunes plaques, discretes que ens diguessin el nom dels arbres, arbusts i plantes que hi ha a la ciutat amb petites notes explicatives, El primer ajuntament democràtic quan el Pitu Blanes era el regidors de parcs i jardins va publicar un àlbums de cromos amb les plantes de la ciutat, no estaria malament recuperar aquella iniciativa. L’empresa de jardineria ho podria patrocinar, no?

1. Les Xicrandes. Sílvia Soler. Ara. 11 de juny.
2. L’Estació violeta de les xicrandes Olga Merino. El Periódico. 12 de juny del 2022