Campanya urgent d’alfabetització a Catalunya

Ei, va, ara sense conyetes fàcils. Reaccionem. Parem de bellugar el cap fent que no i arremanguem-nos que hi ha tela. És molt mala notícia que els alumnes catalans de nou anys siguin els que més empitjoren en comprensió lectora, a la cua d’Espanya i baixant. No em vingueu amb equilibrismes i jocs de mans. Estàvem no gaire bé i hem aconseguit ser els pitjors quan tocava remuntar. Espereu… La pandèmia! Sí, clar, la pandèmia! Passa que també la van tenir els altres i llavors, si fem comparacions, aquest factor podem treure’l de l’equació. Aquí mateix ho advertíem fa quatre anys respecte al resultat dels alumnes de quinze anys. Sembla que totes les mesures preses i totes les que no s’han pres ens porten de manera decidida i ràpida cap al desastre.

Tenir una escola que treu mals resultats en comprensió lectora vindria a ser el mateix que tenir un sistema sanitari que treu mals resultats en atenció primària. El defecte s’estendria ràpidament a tot el sistema: derivarien a cardiologia un glaucoma i les hepatitis anirien a dermatologia per allò del mal color. Aquí passa el mateix. Si els nostres nanos no comprenen bé el que llegeixen, llavors la lectura mai passarà a ser una eina d’aprenentatge, es quedarà sempre com a contingut. No poder aprendre a través de llibres, d’apunts o de pàgines web és una mancança molt greu, equival, de fet, a l’analfabetisme.

Què podem fer? Llegir a casa, que hi hagi llibres, anar a la biblioteca, compartir estones agradables al voltant de la lectura… Tot això són coses importants, benintencionades i, fins a cert punt, útils. Ara bé, aquesta situació idíl·lica de llars bibliòfiles no sempre històricament s’ha pogut ni tan sols plantejar i, en canvi, els problemes de comprensió lectora són bastant actuals. Si ens creiem que aquestes propostes són la solució estarem enganyant-nos. A més, hi ha moltes famílies que no poden oferir aquests mitjans, que no tenen aquesta capacitat o aquest temps. I no oblidem que l’escola serveix per evitar precisament això, per evitar que el fill d’uns analfabets no pugui fer carrera, per aconseguir que la filla d’uns immigrants accedeixi a la cultura d’aquí, a tota la cultura. O sigui que no s’hi val a mirar cap al costat a veure a qui li carreguem el mort: llegir i escriure són feines d’escola i aquí estem fallant.

I si estem fallant, cal fer alguna cosa. Fer. No parlar. Ja dic d’entrada que aquest fer passarà per exigir. Pantalles o llapis i paper o pergamí o tauletes de cera, tant se val, però més exigència i més treball individual. Les apostes innovadores estan punxant, el plantejament competencial no acabem de veure on va a parar i l’efecte dels mòbils sobre els cervells dels nostres infants és ara mateix la pandèmia que ens hauria de preocupar. Només ens queda pensar en els alumnes, només en ells i elles i ensenyar-los a llegir. Pot semblar un lema del segle XIX però no, és d’avui. Ensenyem a llegir els futurs catalans i catalanes. Ja.