Generació d’energia distribuïda

La generació distribuïda, també energia distribuïda, generació in situ  o energia de districte/descentralitzada, és la generació i emmagatzematge d'electricitat realitzada per una varietat de petits dispositius connectats a la xarxa o al sistema de distribució anomenats recursos d’energia distribuïda (DER). 

^{(WIKIPEDIA-https://en.wikipedia.org/wiki/Distributed_generation)}

Parlem d’un concepte sovint desconegut pel gran públic, malgrat que tots som consumidors d’energia.

Quan parlem del cost de l’energia, el que de forma comú coneixem com la “factura de la llum”, les converses solen derivar a culpar a les grans companyies com a responsables de la vulnerabilitat dels usuaris finals i de la nul·la capacitat de intervenció dels consumidors en aquest afer.

Entre altres qüestions les companyies, en tant que propietàries de les grans infraestructures productores -centrals nuclears, centrals de cicle combinat (generalment de gas), gran parcs eòlics o centrals de concentració solar-, no deixen capacitat de maniobra o influència al consumidor final, llevat de les reclamacions pels possibles abusos que se’n poden derivar de la seva posició d’oligopoli.

Per tant la competència en aquest mercat, està distorsionada per la pròpia naturalesa del producte -la generació d’energia- que ja és prou complexa, i la posició de força dels que tenen la capacitat d’inversió en aquestes grans infraestructures centralitzades.

• Hi ha alternativa a les grans infraestructures de generació energètica centralitzades?
• O es una quimera afirmar que hi ha altres formes més democràtiques de generar energia ?

Aquest no és un debat nou, ja fa temps que se’n parla. Hermann Scheer  ja al 2005 explicava que el cost del kW solar seria el més econòmic del mercat, com ja fa temps que s’ha demostrat,  i exposava la necessitat de tenir una infraestructura descentralitzada de producció com alternativa a les grans centrals i al seu poder d’influència política, per tal d’avançar en un món amb energies renovables. (veure la publicació “Autonomia Energética” -ISBN:978-84-9888-747-9) 

El debat, sempre interessat dels defensors de les infraestructures centralitzades, no sempre és honest. Argumenten sovint -com a gran crítica a les energies renovables- que aquestes poden desestabilitzar la xarxa elèctrica, en la mesura que cal que hi hagi un equilibri entre oferta i demanda de forma permanent, tot dient, allò -per altra banda irrefutable- que el sol només surt de dia i el vent sovint deixa de bufar. Tot seguit, ho justifiquen dient que son “imprescindibles les fonts estables de producció” és a dir, nuclears i centrals alimentades d’energia fòssil, deixant al marge les capacitats d’emmagatzemament i obviant clamorosament l’existència de la generació distribuïda.

Doncs bé, ja s’ha demostrat a Alemanya  que les xarxes de producció descentralitzades, majoritàriament fotovoltaiques amb emmagatzemament, no només son viables sinó que estabilitzen la xarxa. I no només això, ja no es tracta de necessitar grans inversions reservades a grans concentracions de capital, sinó que són infraestructures molt més petites i per tant més properes a inversors locals.

El problema de la manca d'emmagatzemament obliga que les infraestructures renovables tinguin que parar-se i deixar de generar energia si la demanda no és prou forta en un moment determinat. És per això que sovint veiem els molins de vent aturats tot i fer un vent magnífic.

Els sistemes de producció i emmagatzematge descentralitzat, permeten un control intel·ligent, que s’adapta a les variacions del preu en cada moment, optimitzant així les càrregues i descàrregues de les bateries connectades en xarxa. 

Així, s’aconsegueixen dos objectius: rendibilitzar al màxim el preu i estabilitzar la xarxa evitant excessos de producció solar que poden tenir un preu mínim en hores de màxima producció i integrar-los a la xarxa quan la demanda és alta i el preu superior. Les infraestructures  descentralitzades permeten el control per part dels usuaris. 

Així evitaríem, per exemple, aturar els molins quan fa vent o evitar el malbaratament d’excés d’energia en hores de molt de sol o molt de vent i controlar el preu de l’energia per afavorir als usuaris que, a més, en son els propietaris. 

La tecnologia ens permet que els usuaris puguin assumir funcions que, fins ara, estaven reservades a les centrals elèctriques convencionals i als seus grans propietaris.

Un exemple real a Alemanya: del total de MW, és a dir de l’energia bruta certificada al país, la que és disponible en emmagatzematge de bateries és ja superior a la disponible de les centrals nuclears.

A Austràlia, Califòrnia, Alemanya o el Regne Unit, ja estan en marxa instal·lacions fotovoltaiques domèstiques connectades digitalment i agregades entre elles amb bateries de mida petita i mitjana i controlades per sistemes de blockchain.

Els usuaris tenen un triple benefici: S’asseguren el subministrament (sobirania energètica), a un millor preu i tenen el control democràtic de la producció/propietat.

Es tracta dons, de no esperar als deu anys d’avantatge que ens porten aquets països i començar a organitzar-nos per generar energia local en la mateixa mesura que potenciem l’economia local amb un producte propi, on la inversió i el benefici es quedi en el 100% al territori. No com ara.

Això sí, ningú et regala res i si no t’organitzes i inverteixes temps i recursos seguirem com fins ara, queixant-nos del “rebut de la llum”. 

Rafel Florenciano

Implicat en la transició energètica local