Crims: el literacidi

Com a comiat d’uns anys de gestió educativa que sens dubte passaran a la història, la conselleria d’educació, de manera pòstuma, ha perpetrat el que esperem sigui el seu darrer esperpent: abolir les lectures obligatòries de llengua catalana i castellana a les PAU. Ho ha fet amb poca delicadesa, sense gaire consulta, quan encara ressonen els càntics autocomplaents de Sant Jordi i amb la data de caducitat ja impresa al front. Amb quin objectiu? Si fem cas a les explicacions que ens donen, la intenció és fer un examen més competencial, no basar-lo en unes lectures obligades sinó en la interpretació i l’anàlisi d’un text donat. Es veu que als instituts de Catalunya s’estava obligant els alumnes a recitar de memòria “Mirall trencat” com si fóssim en madrasses. Clar, era una situació d’un primitivisme pedagògic insuportable. La conselleria insisteix que no desapareix la lectura i la literatura del currículum de batxillerat, només es deixa a elecció dels centres quins seran els textos. Ja saben perfectament que l’examen PAU orienta el contingut del batxillerat molt més que tota la paperassa que vulguin publicar. Si no hi ha lectura obligatòria, no hi ha lectura. Això és tot.

Però, quina era la situació fins ara? En realitat, el currículum de literatura no ha variat. Abans ja hi havia la reflexió sobre tòpics literaris o figures retòriques. Només que es fixaven unes lectures -de les quals els centres en feien més o menys cas- i entre aquestes lectures seleccionades n’hi havia dues que ja s’advertia que serien presents a l’examen de les PAU. Si t’organitzaves bé, com a alumne, podies llegir només un dels cinc llibres i fer un examen de deu, coses de l’optativitat. Aquesta prova consistia en unes preguntes tancades de comprovació de lectura -molt senzilles si realment s’havia llegit el llibre- i una pregunta oberta de reflexió sobre el seu contingut, el caràcter d’algun personatge, la significació de l’obra… En realitat, no era un examen de literatura, sinó únicament de maduresa lectora, mentre que ara sembla que serà un examen amb continguts pròpiament de literatura. Més competencial? En quin sentit?

Per a molts professionals, resulta molt més competencial enfrontar-se a Mercè Rodoreda en profunditat o a Jesús Moncada o a Puig i Ferrater. Per què és més competencial detectar un Beatus ille o un locus amoenus que relacionar en Quimet amb un maltractador? No s’entén. Les lectures comunes no obstaculitzen en absolut aquesta visió més àmplia que es pretén implantar. No calia triar o una cosa o l’altra. A més, no ho oblidem, aquesta era l’única ocasió en tot el sistema educatiu català, en la qual quedava assegurat que se’ls presentava un llibre del patrimoni cultural català. Teníem unes lectures comunes, compartides. Ara ja podem certificar que en la immensa majoria dels casos, els alumnes compliran divuit anys sense haver llegit res que no sigui literatura infantil o de youtuber.

No crec que aquesta nova atzagaiada respongui a un pla pervers per a la demolició de les humanitats. Crec que és simple estupidesa. Aquesta idiotesa utilitarista que ens embafa per tot arreu. Fem la pregunta a la inversa. Què hi guanya un alumne de batxillerat per no llegir un parell de llibres? Honestament, no tinc una resposta. Segurament, aquest no és el moment més oportú per a aquest canvi. Potser quan la lectura estigui consolidada com a hàbit entre els joves, potser quan la formació humanística estigui més reconeguda entre la societat.