Gegants i dracs de la festa, el mite i la història. I

Aquest prodigiosos bous eren animals terribles, que com la Mumerota, expel·lien foc pels narius. Malgrat tot Jassó no  hagués aconseguit junyir-los sense el concurs de Medea, la fetillera, que enamorada de l’argonauta, va proporcionar-li un ungüent per protegir-lo del foc dels toros ignis, Cherchez la femme.

Però la notícia de bèsties d’aquesta condició es remunta a edats anteriors. De fet comença quan l'home deixà de ser caçador per esdevenir agricultor, quan començà la cultura. L’agricultura va néixer entre l’Èufrates i el Tigris, i allí l'home va imaginar la naturalesa adversa com el drac arquetípic, Tiamtu. Una enorme serpent que retenia tota l'aigua, principi de vida. Per alliberar aquesta aigua, algú havia d’ 'anar a matar el drac, i per aquesta raó havia de néixer un heroi. El nom de aquest heroi? De moment Tishpak, el qual en colossal batalla mataria Tiamtu, el drac radical. Dos elements indispensables pel futur del drama litúrgic que donaria principi a una extensa saga d’herois i dracs, els quals, en endavant, poblarien els somnis cosmogònics de l'home. A partir de la figura primigènia de Tiamtu, el retenidor de l'aigua, enemic de la cultura, de l’agricultura, les forces naturals contràries a l'home prenien forma de drac. I el drac, figura en la qual s’encarnarien totes les aprensions humanes, donaria pas a tota una llarga sèrie de bubotes i fantasmes fabulosos que la humanitat aprendria a conjurar precisament fent-les participar, a manera de catarsi, en els seus relats cosmogràfics, rituals i representacions para-dramàtiques.

Passats els segles i les cultures, el drac essencial, a la mateixa terra del Proper Orient, a Capadòcia, s’encarnaria en la llegenda del drac que reté les aigües i que reclama com a rescat joves i donzelles, i ara l’heroi s’anomenaria Georgos (el nostre Jordi). Georgos-Jordi, en llengua grega, significa "el que treballa la terra", pagès. Vet aquí com retrobem el nostre de drac relacionat amb l’alliberament de l’aigua. Perquè Jordi, encara que alliberi la princesa (recordem allò de Cherchez la femme), el que Realment fa és matar el drac (l’arquetípic Tiamtu mesopotàmic) per alliberar el bé preuat de les aigües que el drac reté. Cal tenir en compte que el drac (sobretot en els antics gravats) és sempre verd, o tira cap al verd, i el verd, segons Joan-Eduardo Cirlot, poeta, crític d'art, hermeneuta, mitòleg i músic, en el seu Diccionario de los símbolos, ens assabenta que és el color de la vegetació i de l'aigua, de la natura rediviva, símbol de la regeneració perpètua. Així, en la nostrada llegenda de Jordi i la mort del drac, tornem a trobar-nos amb l'antiquíssim mite de la invenció de l'agricultura i de la celebració de la vegetació; de la cultura en definitiva perquè tota civilització neix amb l'agro. Però aquest mite, el del drac, és universal, juga als dos costats de la mar i als dos costat de l’imaginari. A la Palestina islàmica, el nostre Georgos-Jordi, per efecte del sincretisme religiós, al qual els mediterranis som tant devots, es va vestir de cavaller verd sota el nom d'Al Khadir (de l'àrab Hadir, verd). A aquest cavaller verd, al Khadir, el trobareu, si us interessa, protagonitzant la 532 de les Mil i una nits. El Verd, ho sabem, és el color de d'Islam. També al nostre Georgos el trobarem convertit en home o cavaller verd en el folklore europeu. Segons JG Frazer, antropòleg i historiador de les religions, en el seu estudi bàsic, la Branca Daurada, ens conta que en alguns racons de Rússia i altres països balcànics, el dia de Sant Jordi se celebra la primavera vestint un noi de vegetació (a tall home salvatge –o ple de la Patum) i aviant-lo entre els sembrats; a aquest personatge l’anomenen Jordi el Verd, i en ell reconeixen el poder generador de la vegetació (recordem que Georgos significa conreador de la terra).

Seguirem.