Mestres amb baixa formació matemàtica

El comportament neuròtic en educació que afecta tots els estaments els darrers deu anys, com a mínim, es reflecteix en afirmacions com la que publicava La Vanguardia ara ja fa una temporada: “La baixa formació dels mestres frena el nivell dels alumnes”. Però no havíem quedat que no era important saber-ne gaire de res? Que no dèiem que només era necessari saber ensenyar? Com és possible, llavors, que no saber matemàtiques freni la transmissió de les matemàtiques?A veure, que quan toca dissenyar programes de magisteri aigualim tot el que convingui, pobrissons, que no cal que pateixin amb les matemàtiques o amb la llengua catalana, total, seran mestres. Ara bé, quan ja exerceixen, s’acaben les contemplacions. La baixa formació resulta que sí que afecta els alumnes. Per a un mestre novell, la situació pot canviar radicalment del juny que encara estudiava el darrer curs dels seus estudis universitaris al setembre que ja està treballant i resulta que ha de saber de què parla.

Però a veure, que no els ensenyen matemàtiques a magisteri? No ho sé. L’assignatura de didàctica de les matemàtiques hi és ben representada, és obligatòria a segon, tercer i quart. Ens hem dedicat de manera ferotge a les metodologies? Potser sí. Per les raons que dèiem abans: saber-ne, saber-ne… no cal. Que també dius, si no cal saber-ne de res, per què ho ensenyem, no? I si no cal ensenyar pas res, que hi foto jo en una escola? I ja estem entretenint la canalla que total, pel que hi fem aquí.

Els mestres que potser tenen baixa formació matemàtica han seguit un itinerari formatiu prou exigent. Almenys pel que fa a la dedicació; després de l’escolaritat obligatòria, batxillerat i quatre cursos de grau, no n’han tingut prou? Potser que la culpa no és seva, porten dinou anys aprenent! De debò que tot i aprovar-ho tot encara no en saben prou? Ens tornem a estavellar contra el mateix sistema. Ens enganyem a nosaltres mateixos durant tota l’escolaritat, però després ens queixem que no en saben. Són les mateixes persones! Les que aprenen i les que després van mancades! Les que aprenen als instituts i les que després tenen als nostres fills al seu càrrec! -això últim ho he dit buscant una mica l’esgarrifança del lector, ho reconec-

Per això he parlat d’un comportament neuròtic. Estem abocant els nostres estudiants a una contradicció insuperable. Mentre estan en el sistema educatiu se’ls diu que tranquils, que és important dominar les metodologies (un altre dia podem parlar-ne de les metodologies) més que no pas els continguts. Quan estan en el sistema laboral-productiu resulta que no saben prou matemàtiques, no llegeixen prou llibres, no escriuen prou correctament… Vaja, que no tenen els continguts que haurien de dominar. Au, va!