La paradoxa de la formació permanent

Us dono paraula que porto tot el curs mirant cursos de formació que em semblin interessants. Si n’hagués trobat algun que parlés de comprensió lectora o de redacció de textos ja hi seria, però no he tingut sort. Ei, que també pot ser que no l’hagi trobat, que no soc un buscador informàtic de cursets. Segur que algun se m’escapa. Ara, sí que en trobo molts sobre la IA a les aules -alguns amb les places exhaurides-, sobre projectes i sobre aplicacions, moltes aplicacions! “Com fer X amb Y”, aquest és el títol genèric de qualsevol activitat de formació, on X és qualsevol cosa i Y és una eina tecnològica. En cap cas “per què fer X” o “alternatives analògiques a Y”, això ja seria injuriós. Vaja, que hauré d’espavilar-me i llegir bibliografia.

Un que no us he anomenat abans és el curs que porta el títol d’acompanyament emocional al docent des del centre educatiu. M’he quedat parat; què és això? acarnissament? psicopatia? Estic bastant segur que si algun dia necessito acompanyament emocional, no el voldré rebre des del centre educatiu. Una mica d’higiene, si us plau! La feina és la feina! Em temo que no podria millorar gaire el meu estat mental si no pogués prendre una certa distància. Que és que no volem que ens cuidin quan ja ens hem incinerat, volem treballar amb les condicions òptimes per tal de no incinerar-nos! Què tal un curs de responsabilitat empresarial per al departament d’educació? Potser els aniria bé, ara, no s’entendria que s’impartís des del mateix departament, oi?

I és que en el fons, tot això de la formació permanent no deixa de ser una mica estrany. Reconeixem que si tinguéssim temps per pensar i preparar les classes, tot aniria millor. No tenim aquest temps. No el tenim i no té pinta que canviï aquesta realitat. És un problema de percepció. Si no estem davant d’un grup d’alumnes, sembla que no treballem. Com que no tenim temps per pensar i preparar, perquè no ens el donen, ens apuntem a un curs de formació permanent. Allà, dediquem el temps a pensar i, lògicament, els resultats acostumen a ser bons. Però és que no caldria que em prenguessin el temps a la feina per després tornar-me’l en forma de curset. Al final, pago per a que em donin un espai de temps de reflexió en grup. Pago jo o paguen els impostos de tots, al capdevall, tant me fa, és pagar a canvi de temps. Són recursos que se suposa que m’haurien de donar. Podríem fer-ho de manera més natural, no?