Gegants i dracs de la festa, el mite i la història. II

Però tornem a Grècia. Els grecs clàssics, amb la concurrència dels celtes i altres indígenes mediterrànies, com ara nosaltres, van crear una constel·lació d’éssers fantasiosos salvatges i estrafolaris que van denominar: quimeres, grius, sirenes, harpies, muses ... A aquests, i sobretot als qui van succeir-los a la fabulació al llarg dels segles, devem les nostres actuals figures festives: mulasses, dracs, bous de foc, àligues, gegants, fades, follets, etc.

Però a aquesta mena de personatges no els trobem només en la cultura popular, festiva o literària. La literatura, l'alta literatura, la que beu d’aigües cultes, també ofereix materials d’aquesta mena: l'alta literatura ens ha ofert, si més no, tres importants gegants, Gulliver (un gegant pels lil·liputencs, i un nan per als Brobdingangnians), Gargantua i el seu fill Pantagruel. Tres encarnacions del energumenisme humà, per què quina altra cosa representen Gulliver i Pantagruel i el seu pare Gargantua, sinó els somnis humans de energumenisme? Gulliver somnis de dominació, que veu com a nans la resta de la humanitat, i través d’aquesta mirada en fa una severa crítica; o bé l ‘observa com gegants descobrint en ells una utòpica bondat que només residiria en aquesta mateixa desmesura, l'energumenisme. L'altre, Pantagruel, ens informa de l'ocult afany humà per assumir-ho tot, per devorar-ho tot. Aquests gegants literaris, juntament amb els nostres gegants de faula: Joan de l'Ós, el Pare de la Neu, el Fort Farell, etc. Són la visió, ja civilitzada, i per tant temperada, de fantasmes més antics que participaven en les festivitats i cerimònies sacrificials mil·lenàries.

Per exemple com les que segueix contant J. G. Frazer, en el seu documentat Treball, la Branca Daurada, al relatar les observacions anotades per Juli Cèsar, en les seves Memòries de la Guerra de les Gàl·lies. Diu Frazer, tirant de les dites memòries, que els pobles centreeuropeus durant les seves festes sacrificials construïen grans estructures antropomorfes de vímet i vegetació, les omplien amb animals o amb condemnats, per després calar-hi foc. Frazer veu en aquestes gegantines estructures l’antecedent dels gegants i homes verds que, avui, a tota Europa encara participen en les festes populars dels Solsticis i altres dates de celebració dels cicles de la natura. És cert que els sempre renovats estudis antropològics han depassat J. G. Frazer i el seu vast treball, ‘La Branca Daurada’, però forces de les seves brillants observacions continuen sent vàlides.