I el Brexit, què?

Per si no en teníem prou amb els embolics interns de Catalunya concretats en el sainet dels cartells de les municipals contra la família Maragall, amb les baralles entre polítics i jutges fruit d’una llei d’amnistia que ha posat en evidència una certa precipitació actual, hereva d’un “deixar passar” dels anys anteriors i que ha mantingut viva durant cinc anys una cúpula judicial teòricament cessada, i finalment amb un innegable ascens de les opcions ultradretanes a casa nostra i a Europa, fruit -tot s’ha de dir- de moltes informacions errònies, poc contrastades o, diguem-ho clar, interessades i falses, que esbombades a tort i a dret i per activa i passiva, han acabat fent forat en les conviccions d’aquells ciutadans que han anat creient i interioritzant que com més malament vagi tot, més podran treure faves d’olla. Per tot això -i algunes coses més- ara entra en joc la política internacional amb dues “novetats” concretes i força contradictòries. La pujada electoral important de l’opció ultradretana a França (per sort, pel que sembla, sense que a hores d’ara pugui arribar a ser majoritària en termes absoluts en la segona volta, cosa que obligarà a una certa cohabitació) i l’encara més important dels laboristes a la Gran Bretanya que, també per sort, sembla que sí és aclaparadora i que permet un govern monocolor que repari les malifetes dels anys conservadors de Boris Johnson que el premier sortint ha hagut d’entomar en els darrers temps. Una victòria laborista que no sembla que ningú pugui aturar, i ni tant sols rebaixar. Dit doncs en termes més planers, que assistim a una victòria relativa i controlable dels “dolents” a França i a una victòria absoluta i imparable dels “bons” a Gran Bretanya.

Naturalment, la ciutadania assenyada (assenyada en tant que prudent), no agrada als eixelebrats que semblen voler que els dolents siguin encara més dolents, potser amb l’esperança que, si arriben a intimidar als “bons”, faran créixer l’onada francesa fins fer-la imparable i recular la britànica tot duent-la a la inoperància. Una estratègia que recorda força la que va dur a Alemanya de cap al III Reich i a Europa a la II guerra mundial. Amb nits de vidres trencats dia sí, dia també.

Hi ha, però, una diferència amb aquella situació. Avui per avui, Europa no és aquell conglomerat d’interessos diversos, recelant del veí, que va permetre a Hitler fer ballar a la resta de potències europees al so de la música que els feia. En teoria la Unió Europea creada el 1993 hauria d’haver generat ja prou mecanismes per poder garantir la seva uniformitat i estabilitat, encara que alguns apuntin l’ampliació del 2004 cap als països de l’est -un cop caigut el teló d’acer- com un llast que encara no ho ha acabat de fer possible. Una crítica a la qual els optimistes contraposen la solidesa mostrada per la Unió Europea després del “brexit” a què la va abocar Gran Bretanya l’any 2020 de la mà del conservador Boris Johnson, el gran derrotat (absent però derrotat) de les eleccions d’aquesta setmana.

Ara, queda per veure si aquesta lliçó ha estat apresa i ben apresa, i si es reaccionarà perquè no s’agreugi i es resolgui. Si els britànics han renegat d’aquell referèndum del 23 de juny del 2016 en el que un 51,9% de ciutadans va recolzar abandonar la UE el 1 de febrer del 2020, després de negociar durant 4 anys, algú els hauria de fer cas, empassar-se l’orgull britànic i demanar el reingrés, de la mateixa manera que, si els francesos, ajudats per la política de pactes, acaben frenant l’ascens de la ultradreta de Le Pen, algú hauria d’oferir-los alternatives democràtiques, menys grandiloqüents i més efectives que les que, de la mà de Macron, els ha dut fins aquí. Si per un costat s’arregla el “brèxit” nacional, potser ja va essent hora d’intentar resoldre els “brexits” individuals de tots aquests ciutadans que voten, pel que sembla, amb l’estómac.