Les altres 'vacances'

Un mecanisme legal que, des de l’any 2000, amb la modificació de la Llei Orgànica sobre drets i llibertats dels estrangers a España, ha anat incorporant alguns països concrets (Marroc, Equador, Colòmbia, Argentina, Uruguai, Hondures i Senegal) i que ara vol ampliar-se.

La cosa implica la contractació en origen de treballadors temporals als que es permet accedir al nostre país durant un cert temps a canvi de llocs de treball i salaris durant aquest temps determinat, passat el qual, ells accepten l’obligació de tornar al seu país. Una situació que recorda força, salvant distàncies, a la dels europeus rics que acorden amb països del tercer món o de règims econòmics especials, estades de durada més o menys predeterminada que els solen permetre “legalitzar” una situació econòmica que els estalvia haver de pagar certs impostos als seus països d’origen.

Naturalment, el control més o menys estricte que aquestes prebendes reclamen per part de l’estat d’acollida, convida a les màfies a organitzar circuits paral·lels pels que, ciutadans sense els recursos (intel·lectuals i econòmics) necessaris per seguir els camins “oficials”, arriben fins el destí somniat amb l’esperança de trobar empresaris més o menys desaprensius que els contractin per sous menys generosos i feines més explotadores del que seria de desitjar. Situacions que donen pas a estades més o menys clandestines que, en els moments d’ocupació reduïda, solen empènyer als afectats cap a la delinqüència més o menys organitzada, on la “feina” no sol mancar.

Es justament el que, dia sí dia també, ens expliquen els mitjans de comunicació amb tota mena de detalls sobre els perills i el volum de les migracions clandestines a les illes Canàries. Amb la cirereta del pastís dels menors no identificats als que uns pares suposadament desesperats han convidat a emprendre el viatge en busca del seu particular Eldorado. Uns menors que els governs “acollidors” haurien de vetllar en condicions, si la seva voluntat de complir amb els drets humans que estipulen les seves constitucions fos realment sincera i real, però que, on els porta, és a discutir i intentar acordar unes normes de repatriació. Amb la vergonya d’alguns països que decideixen, curt i ras, el retorn de les embarcacions d’emigrants a les platges de sortida o a les aigües territorials del país veí.

Però el mecanisme de funcionament que permetria evitar aquesta vergonya col·lectiva -la ja esmentada “emigració circular” mal interpretada- sembla relativament fàcil i ja funciona amb certs països. Per comptes d’anar a la plaça del poble a buscar mà d’obra entre els immigrants desvagats i esquerps que dormen en qualsevol racó, els empresaris que necessitaran ma d’obra, s’acosten a l’administració, que els ofereix els seus serveis per poder fer la “contractació en origen” que els garanteix els treballadors necessaris i durant el temps que calgui, junt amb el compromís de retornar-los al seu país un cop acabat aquest.

Altra cosa és que aquesta gent, un cop enllestit el seu compromís, decideixin sortir de la legalitat i quedar-se a casa nostra clandestinament o, el que seria més desitjable, emprendre el camí cap a la nacionalització. Frenar el primer o fomentar el segon, és ja feina de la nostra administració. Però probablement, si aquesta segona solució s’apliqués de forma preferent i estricta, ens trobaríem amb una situació similar a la que ens ha evidenciat aquest estiu el turisme de vacances, especialment a les zones costaneres del nostre país. Que no hi ha sorra per tanta ombrel·la i que per tant, lamentablement, el dret d’admissió no hauria de ser ni automàtic ni indefinit. Fer un món més just, no implica que aquest món sigui igualitari. N’hi ha prou amb que sigui just.