Gat per llebre

No us negaré que en un primer moment, quan vaig sentir que Donald Trump afirmava, en el debat televisat amb Kamala Harris, que a Springfield els haitians immigrats es menjaven els gossos (“eating the dogs”) vaig pensar en una errada de traducció dels nostres periodistes que havien confós el menú de la colònia immigrant a base del popularíssims “hot dogs” amb l’animal. Però la meva confusió va durar pocs segons. Els que va tardar el mateix Trump en fer extensiva aquesta forma d’extermini animal als gats i, en general i com a remat final, a tota la gama de mascotes. També us confesso que en aquell moment em va venir al cap un immigrant haitià fent-se una sopa de tortuga amb la mascota d’una nena nord-americana que plorava desconsoladament entre els braços de la seva mare que jurava i perjurava que votaria als republicans.

Una veu dins meu va començar a fer esgarips i a cridar renecs poc reproduïbles mentre jo anava repetint en veu baixa: “No pot ser, un senyor que aspira a tornar a ser president dels EEUU no pot fer una afirmació com aquesta”. A no ser que la policia de la ciutat, efectivament, hagi enxampat un immigrant afamat en un racó d’un parc rostint el gat pelat i esbudellat d’una família demòcrata de Springfield. Per això vaig passar unes hores pendent de la radio, tot esperant que els mitjans de comunicació nord-americans documentessin o desmentissin aquella afirmació solemne del candidat Trump. Però, contràriament al que jo esperava, la seva afirmació és va veure superada per la que explicava que els demòcrates es plantejaven, cas de guanyar les eleccions, allargar els terminis de l’avortament fins arribar -i fins i tot superar- els nou mesos de l’embaràs. Una afirmació que deixava la seva primera informació sobre les mascotes quasi com un caprici gastronòmic d’una gent que ha vingut o ve d’una cultura inferior, mentre posa damunt la taula una forma d’assassinat ritual emparada per la llei d’un dels països més poderosos del món.

Amb el pas de les hores, però, m’he adonat que aquest horrible futur a què ens podria abocar una victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials, no és un malson impossible. Veure les cares expectants dels assistents als seus mítings quan fa una “paradinya” en el seu discurs per llençar l’enèsima proclama demagògica (que tant pot ser la rebaixa general d’impostos que afavoreixi als rics, com l’anunci d’una expulsió d’immigrants que deixaria la dels jueus a Egipte com una anècdota menor) és divertit. Perquè, sigui una cosa o l’altra, el resultat és una explosió de joia dels assistents que es traduiria, en cas de victòria electoral republicana i al meu entendre, en una acceptació cega d’allò que es proposés per boca del republicà.

Perquè, a més, la proposta es formula de manera clara i directa. Sense embuts. I, en teoria, sense deixar l’oportunitat de fer passar bou per bèstia grossa o donar gat per llebre.

No és el cas, per contra, de la nostra soferta i conflictiva amnistia. Definida en castellà i per la RAE com “Oblit dels delictes polítics, atorgat d’ordinari i per la llei als que tinguin anàlogues responsabilitats” i en català i per l’Institut d’Estudis Catalans com “Acte del poder sobirà atorgant l’oblit o el perdó general de tota una categoria de delictes”.

Tinc una curiositat. Si heu llegit la transcripció de les dues definicions, no us ha cridat l’atenció que la definició castellana parli només d’oblit, mentre la catalana ho fa de l’oblit però també del perdo?. Encara que la presència disjuntiva en la frase, de la “o” compliqui les coses, donant a entendre que podem triat entre una o l’altra opció.

Clar que, en català, hi ha una segona definició d’amnistia com a “perdó general”. Que, al meu entendre, no fa sinó complicar més les coses. Com quan Trump diu que a Springfield estan exterminant les mascotes i, si agafem el diccionari català, veiem que les mascotes son animals, però també coses que porten sort.

No ens aclarim. Al final, acabarem donant la raó als que defensaven “pop” com animal de companyia.