Creativitat no és espontaneitat

Em faig ressò de l’excel·lent reflexió d’en Guille de las Heras al Diari de l’Educació sobre la creativitat dels alumnes a les assignatures d’arts. Efectivament, hi ha un malentès que recorre tota l’educació artística des de la concepció teòrica, travessa el disseny curricular i arriba a l’activitat d’aula i la recepció per part de les famílies de tot aquest treball. Aquest malentès es resumiria en confondre l’espontaneïtat infantil amb la creativitat. Un infant fent una creació espontània amb pintures s’expressa, gaudeix, representa amb les seves eines… fa tot de coses molt positives, però el que no fa és ser creatiu. No em creieu? Intenteu determinar qui és l’autor dels dibuixos espontanis dels nens. Intenteu discriminar-ne un, només un, pel seu estil, pel seu caràcter… És impossible. Però si tots fossin creatius tots serien identificables fàcilment de la mateixa manera que diferenciaríem un Picasso d’un Velázquez, no? Doncs no, l’espontaneïtat no és creativitat. Es tracta de la mateixa confusió, però en sentit contrari, que ens porta a pensar que un Miró el pot pintar un nen petit.

Valorar la creativitat dels nanos és una aspiració molt més complicada que deixar-los davant un paper en blanc i esperar que sorgeixi la màgia. Els grans creadors han partit sempre d’un coneixement (aixxxx! perdó! se m’ha escapat) profund de la seva disciplina (torna-hi amb les parauletes malsonants!) Picasso és creatiu per allò que aconsegueix fer amb la seva tradició, Salvat-Papasseït és creatiu pel que fa a partir d’un bagatge de segles. Els grans creadors primer s’han amarat de la feina dels qui els han precedit i després han estat capaços de donar una passa més en coherència amb el temps que els ha tocat de viure. El Gernika és una obra original i una resposta en consonància als horrors de la guerra al segle XX. L’originalitat rau en com parla als homes i dones del seu temps. La genialitat rau en que continua essent capaç de portar el seu missatge gairebé un segle després. Qualsevol creació valuosa -també la de la Capella Sixtina- parteix d’un domini exhaustiu de la tècnica, d’una apropiació de tot el saber acumulat i només llavors portat a un graó més elevat. Aquest graó és exactament la creativitat. En cap cas es tractaria de produccions espontànies.

I em temo que aquesta confusió sobre la creativitat es podria fer extensible a qualsevol àmbit escolar. Einstein imagina a partir del treball de molts anteriors a ell i del domini del llenguatge matemàtic. No li va sortir així, ho va descriure així perquè la ciència estava madura per donar aquell pas i ell va tenir la genialitat de donar-lo. Si volem fomentar la creativitat no ens queda més remei que conrear la tradició (acabo de fondre els ploms de tots els pedagogs influents a Catalunya) De la mateixa manera que no es pot aprendre a jugar sense un joc, no es pot aprendre creativitat sense creacions. Les solucions d’altres ments brillants ens donen la llum necessària per, potser, aportar el nostre granet de sorra a la conquesta conjunta, col·lectiva, que anem fent els éssers humans.

Però per això cal una mica més d’humilitat intel·lectual i una mica menys d’egocentrisme infantil. No, no som tan guais. I sí, xavals, sí, hi ha hagut un munt de persones més llestes i més treballadores que tu i que jo des de la primeria del món.