On anem, Donald?

A mesura que passen els dies, el triomf electoral de Donald Trump agafa uns aires més preocupants. Sobretot perquè, un cop fets els números, queda clar que el xicot manarà al Congrés i al Senat. I per tant amb aquella majoria absoluta i global que és el somni humit de tots els candidats a càrrecs polítics.

Però el procés de degoteig dels nomenaments, va deixant força clar que aquesta majoria parlamentària que dóna el seu suport a Donald Trump és una majoria que està més al servei personal del futur president que no a complir i fer complir la constitució i la legislació del país americà. Perquè, encara que ens resistim a creure-ho, no sembla que el nomenament d’Elon Musk per un nou departament d’eficiència oficial no acabi convertit en una oficina estatal per fer-li la farina plana als seus negocis multimilionaris entre els quals, a tall d’exemple, figura el de fer de Cabify quan la NASA o algun altre organisme ESTATAL vol enviar un satèl·lit a l’espai.

Però, la sensació que Trump feia un favor puntual i aïllat a un amic que havia donat un milió de dòlars cada dia de campanya electoral, s’ha anat esvaint a mesura que passen els dies i coneixem més nomenaments. Començant pel del membre del clan Kennedy -recordem que és una família demòcrata- que ha triat per controlar i aplicar la seva política sobre el canvi climàtic. Sobretot a la vista dels seus postulats negacionistes que farien pensar en una actitud antiecologista del futur govern dels EEUU. Una hipòtesi que la recent proposta del defensor del fraking Cris Wright com a secretari d’energia, sembla reforçar.

Però el degoteig de futurs càrrecs ha començat a destapar un altre aspecte força més preocupant. Els passats més o menys delictius de molts d’aquests proposats. Començant pel futur secretari de defensa Pete Hegseth, investigat el 2017 per una denuncia d’atac sexual i seguint pel futur fiscal general Matt Gaetz que té pendent un judici per relacions sexuals amb una menor de les que el nomenament podria eximir, sobreseure o ajornar més o menys indefinidament.

Però clar, Donald Trump ha guanyat unes eleccions amb majoria més que absoluta i aparentment sense haver comés cap irregularitat. I ara, la situació que s’ha creat li dóna una colla d’avantatges a l’hora de proposar canvis o alternatives, que els afeccionats a la història podran comparar amb la situació dels reis absolutistes representats per Lluís XIV de França, el rei sol. I, a més, podrà fer-ho tot presumint de respectar els principis i mètodes de la democràcia i, per tant, seguint-se proclamant defensor -si fos el cas- d’una nova legalitat que es pot generar amb el poder que, des d’ara, acumula. Una legalitat que, si seguim les tendències dels seus nomenaments, podrà ser antiavortista, antiecologista, racista, antiimmigració, masclista, arxicapitalista i tot el que pugueu imaginar. Perquè, insisteixo, Trump ha tingut -tot i haver estat foragitat fa quatre anys i acusat de moltes coses entre aleshores i avui- majoria absoluta. El comodí de tots els sistemes democràtics i d’alguns que hi aspiren.

I la pregunta és: Qui agafarà el relleu en la defensa dels drets i llibertats humanes que fins ara ens semblaven irrenunciables? Europa?, Xina?...

Perquè, baixant de nivell, nosaltres també tenim la cua de palla. O potser no tenim un president autonòmic que en plena crisi mediambiental fa un àpat de tres hores per tractar, diu, un altre tema? O no descobrim que una zona amb risc important d’inundació només té (i encara gràcies) un sensor per detectar crescudes de cabal?. O no hem de sentir a la consellera valenciana del ram explicar que no sabia que hi havia uns protocols per alertar la població i evitar les morts?. I que les estructures autonòmiques, per allò de la subsidiarietat, podien i poden actuar quan les superiors estan a la figuera. Temps hi haurà, un cop resolt el problema, per trobar alternatives que millorin la situació. Per tant, no caiguem en la temptació de donar lliçons a qui comparteix amb nosaltres unes situacions de indefensió manifestes. Posem-nos al seu costat i, quan passi l’emergència, posem-nos en marxa per resoldre-ho. De debò i per tothom. No de cara a la galeria, prometent canvis i deixant després que corri el temps.