Puig Rovira, l’actitud cívica

Fa unes setmanes ens deixava l’il·lustre vilanoví Francesc Puig i Rovira. Hem pogut llegir aquí mateix, a l’Eix Diari, alguns articles magnífics sobre la seva figura, el del Josep Maria Ràfols, el de l’alcalde de la ciutat Juan Luis Ruiz i el de l’historiador cubellenc Joan Urpí. Tots tres coincideixen en que Puig Rovira és un dels elements claus per entendre el devenir de la cultura de la nostra ciutat i de la comarca dels darrers anys.

Al llarg de la seva vida va acumular una llarga trajectòria en el món de la cultura i l’educació que ha complementat amb molts treball historiogràfics i de tema artístic que va procurar sempre que estiguessin fets amb rigor i amb interès per la seva difusió, per compartir els seus coneixements amb la comunitat. Va combinar perfectament la seva tasca professional amb una presència activa en el camp de l’associacionisme cultural, presidint diverses entitats vinculades als camps de la cultura i la investigació, aportant-los vitalitat i compromís amb la ciutat des de presidir el Patronat del Museu Balaguer en moments de canvis importants per la institució, fins a ser un ferm col·laborador d’altes institucions de caire cultural.

Sempre va palesar la seva activitat pública com una expressió d’una dedicació cívica i cultural a la seva ciutat, capbussant-se en la seva història i col·laborant  activament i decididament, sempre amb altruisme i amb modèstia sense voler figurar en moltes de les accions que s’han portat a terme per projectar el seu patrimoni cultural i social. Sempre va mostrar un enorme interès en valorar el patrimoni històric i esperonar a les administracions la seva conservació i projecció.

Va ser un ferm defensor de l’acció pública i així ho manifestava en el seu discurs d’acceptació de la Medalla de la ciutat: He procurat, des de jove, actuar motivat sobretot pel servei públic, per l'interès general, o el bé comú, per respecte als ciutadans, per la voluntat de prestar un servei a la comunitat, que tendeixi al seu desenvolupament col·lectiu". 

I així el recordarem com una persona que va fer del seu treball una aportació a la societat en allò que ell coneixia, com a gestor d’una Universitat pública, com regidor de l’ajuntament en uns moments poc representatius, però ho va fer per aconseguir un element que ell sempre va considerar cabdal, un institut d’ensenyament secundari a la ciutat. Creia en l’educació i en la seva acció transformadora i cohesionadora d’aquí a que hagi investigat molt a mestres i potser d’aquí venen els seus treballs sobre els mestres i les escoles de la ciutat en els períodes diversos de la història.

Va transitar també d’una aproximació obligada, pels temps i les circumstàncies  i les contradiccions personals que podia suposar, a les autoritats franquistes locals però sense anar més enllà d’una col·laboració buscant indubtablement algun bé col·lectiu. Va vincular-se a moviments cristians de base social progressista del moment i així forma part del col·lectiu que va participar en la fundació de la revista El Ciervo, una revista que va marcar la pauta del compromís entre el cristianisme i una visió social avançada i de progrés col·lectiu. La revista fundada a l’any 1951 La nòmina dels seus fundadors i col·laboradors és significativa d’aquest els germans Gomis, Alfonso Carlos  Comin, J. A. González Casanova. Compromís doncs des d’un cristianisme viscut com acció social.

Personalment vaig tenir a Puig Rovira sempre com una persona, cordial, lleial i col·laboradora en aquells afers de caràcter públic en que vam coincidir i sempre vaig rebre ensenyaments i consells valuosos. Puig Rovira va ser una persona que et manifestava el seu pensament de manera directa després de reflexionar però sempre oferia una ma quan calia ajudar, l’empenta justa, que venint d’algú que sabies que tenia un bagatge intel·lectual generós, t’ajudava a prendre decisions. I així en moltes ocasions el seu consell va ser importat. Ell, que era un apassionat i profund coneixedor del mon de l’art, ens va ajudar en tres moments importants, Quan es va negociar després del robatori del Museu Balaguer un nou fondo pictòric del Museu del Prado, de manera discreta però constant va fer gestions a l’entorn de les autoritats ministerials del moment i del mateix museu del Prado. Després altres, entre ells el professor José Milicua i  la Magda Gassó directora del Museu, rematarien molt bé la feina, però ell a les bambolines havia fet la seva feina amb la discreció que el caracteritzava. Present també quan perillava el dipòsit d’art contemporani de l’antic Museu de la Geltrú, entre l’assessoria jurídica de la Montse Gibert i els bons oficis de Puig Rovira i la seva xarxa de contactes es va resoldre una situació potencialment molt perillosa pel llegat. I encara en el moment que l’Ajuntament va fer conveni  per la col·lecció del Cafè Foment, va tenir una relativa presència en l’assessoria del propi Ajuntament. Sempre ho va fer amb voluntat cívica de comprometre’s per la seva ciutat, sense cap mena de voluntat de buscar mèrits -que segur que es mereixia, però no necessitava- simplement perquè com ell mateix deia per la voluntat de prestar un servei a la comunitat, que tendeixi al seu desenvolupament col·lectiu

Puig Rovira va tenir una enorme capacitat de treball, coneixia i exprimia bé els punts d’informació que necessitava. Era una persona d’una erudició notable, un intel·lectual, reposat, tranquil i reflexiu. La seva obra important sobre la ciutat esta basada en els coneixements però també en una voluntat d’analitzar amb rigor i amb el màxima objectivitat la seva història i la seva evolució. Va tractar els episodis de la guerra civil amb respecte i sense maniqueisme ni  apriorismes. Una metodologia rigorosa, una voluntat de conèixer més cada vegada el portava a seguir el fil del treball que començava amb paciència i sempre amb el rigor que el caracteritzava. Però a més Puig Rovira tenia la virtut de compartir els seus coneixements amb qui ho necessites, guiava, conduïa, aconsellava des de la voluntat de col·laborar amb els altres historiadors que acudien a ell per demanar alguna informació. I un aspecte clau de la seva vida professional i social és el seu compromís en el servei públic, el seu treball pel “comú”, per la ciutat amb un profund sentit cívic, de valorar el seu esforç com una aportació obligada com ciutadà a la Vilanova que d’alguna manera va ajudar a consolidar amb les seves aportacions, reflexions i anàlisi al llarg de molts anys.

En acomiadar-se de la Universitat Politècnica Puig Rovira deia: Sempre que he arribat a un final d’etapa (en deixar un càrrec o una responsabilitat) he procurat reflexionar amb serenitat sobre el que fet i el que no he fet. No pas per gaudir de la satisfacció del primer, sinó més aviat per analitzar, sense por ni temor, amb sentit autocrític, el perquè d’allò que no s’ha arriba fer, dels objectius no assolits, de les accions no reeixides, i les causes d’aquest resultat. És el mateix sentiment que tinc en aquest moments. Sempre he estat molt exigent amb mi mateix, amb els que hem col·laborat conjuntament i en els serveis a les institucions”.

Així, amb exigència va servir a la ciutat va esdevenir el paradigma d’una actitud cívica impecable i un dels imprescindibles de la nostra cultura.

Tothom porta la seva història a l’espatlla, una història fruit de les circumstàncies però també del treball, l’experiència, de la projecció. Puig Rovira ha tingut una llarga història de treball i servei a la comunitat des de la seva posició intel·lectual, social i comunitària. La ciutat podrà seguir aprofitant el seu llegat. Fa deu anys rebia al medalla d’or de la ciutat. Va ser un acte emotiu, va escriure un discurs -que  no va llegir en la totalitat, va creure que era massa llarg- però que va editar. Val la pena llegir-lo és una lliçó d’estima per la ciutat, per la feina ben feta i pels valors comunitaris i per la defensa dallò que és públic.

Crec que es té un deute amb ell, estaria bé i merescut que l’Ajuntament de la ciutat li fes un Retrat per recordar-lo amb estima i amb la molta consideració que es mereix.