El nus gordià

I tot per mor de l’aprovació pels de Feijoo del repartiment entre les comunitats autònomes dels menors immigrats que desborden la capacitat de Canàries. Un trencament que ens recorda la historia clàssica del frigi Gordios, que duia els seus bous lligats al jou amb unes cordes nuades de forma que ningú sabia deslligar-les. Els famosos nusos gordians. Un fet que, quan fou proclamat rei de Frigia provocà un auguri segons el qual qui ho aconseguís, alliberant un jou del temple de Zeus dels nusos que el lligaven, rebria la corona de rei de Frígia. Una fita que, pel que sembla, aconseguí Alexandre el Magne, de camí cap a conquerir Pèrsia,  quan, en ser-li presentat el repte, sense immutar-se, va desembeinar l’espasa i el va tallar per la meitat, tot afegint: “Es el mateix tallar-lo que deslligar-lo”. Segueix explicant la llegenda que la mateixa nit hi hagué una gran tempesta de llamps i trons que els augurs interpretaren com la forma en que Zeus donava per bona la solució, proclamant rei de Frígia a Alexandre.

Pel que sembla, doncs, VOX ha optat per emular Alexandre el Magne tot tallant en sec l’embolic de relacions i compromisos que havia establert amb el PP els darrers mesos, acusant-lo de passada de seguir una política poc clara. Probablement pensant, com Alexandre Magne, que tallant les relacions i desestabilitzant governs autonòmics aconseguirà avantatges que li trauran del damunt la imatge de partit subsidiari que dona des de l’extrem dret de l’espectre polític.

Però VOX sembla menystenir una altra situació que s’ha produït aquesta mateixa setmana. La moció de censura al novell i breu primer ministre francès Michel Barnier gràcies a la coincidència en el vot de l’esquerra francesa i l’extrema dreta de Marine Le Pen. Una aliança sorprenent a l’entorn de la qual potser caldria reflexionar.

D’entrada, comprovant que els 331 vots que l’han validat (els diputats son 577) superen als 325 que sumaven entre Nou Front Popular (182) i Agrupació Nacional (143). En nombre reduït però que mostraria corrents poc clars en el grup que dirigeix Emmanuel Macron. Però també, potser, plantejant la possibilitat futura d’enteses -òbviament en contra de la resta d’arc parlamentari- entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra.

Un fet que, probablement, molts de nosaltres rebutgem conceptualment, hereus com som d’una imatge “lineal” al llarg de la qual s’arrengleren els partits polítics a certes distàncies.  Perquè, seguint aquella frase humorística que defensa que “los extremeños se tocan”, si disposem els partits polítics en un cercle bidimensional, veurem com l’extrema dreta i l’extrema esquerra estan una a costat de l’altre i, per tant, en disposició de poder pactar com han fet aquesta setmana a França.

Que és un pacte contra natura si atenem als programes polítics de cadascun d’ells? No us ho negaré. Però en un món on cada cop més les idees es supediten als resultats (oi Mr. Trump?), un dia o altre ha de sorgir qui digui allò tant clàssic de “la fi justifica els mitjans” i, empassant-se els pertinents “gripaus”, pacti amb qui nosaltres, ara, considerem el seu enemic.

Que això trenca els esquemes clàssics pels que fins ara ens regíem? Tampoc ho negaré. Però, tornem a mirar al nostre entorn, on gent coneguda únicament per la seva capacitat de fer negoci -i alguns també per les seves malifetes- és promoguda a càrrecs o funcions de gran transcendència sense que els seus iguals/rivals aixequin la veu o mostrin oficialment el seu desacord. O no hem maleit des de Madrid a un Milei argentí amb qui ara, a través de la Unió Europea, haurem de pactar, negociar i col·laborar segons l’acord Unió Europea – Mercosur aconseguit després de 25 anys de negociació.

No ens enganyem. Si el concepte medieval de terra plana ha acabat donant pas a la terra en tres dimensions, també el concepte vertical de reis, serfs i esclaus, convertit en horitzontal per la revolució francesa, pot acabar adoptant la forma de cercle. Amb els extrems donant-se les mans.