Política i veritat

Potser no completament explicada o analitzada, però mai faltant al criteri de la veritat que resulta d’un anàlisi rigorós. Raons de seguretat o eficàcia poden, per tant, justificar certes imprecisions menors dels polítics tot i que, en principi, aquests actors basin les seves explicacions en garantir la vinculació de les seves actuacions a la veritat, tota la veritat i únicament la veritat.

Quan, per posar un exemple proper, els polítics espanyols proclamen als quatre vents que han posat a disposició del País Valencià una colla de milions d’euros, estan -siguem magnànims- faltant a la veritat, silenciant que tal assignació es donarà al llarg d’un període que, a més, en cap moment s’explicita. I clar, el ciutadà, delerós que els seus problemes es resolguin com més aviat millor, pensa que els diners arribaran passat demà, caient aleshores en un sentir voluntarista que expressa més un desig poc raonat, que un anàlisi seriós de la realitat. I aquí entra en joc la influència dels mitjans de comunicació que parlen del problema tot aventurant hipòtesis i explicacions a partir d’un suposat anàlisi imparcial. Condicionant així les opinions de la ciutadania en base a fets -contrastats o no- que s’expliquen o a hipòtesis que es formulen. Dit en termes clars, abonant la teoria, des dels progovernamentals, de que les aportacions hi son però algú les retarda, i des dels oposats, de que allò que s’ofereix son solucions inflades per la necessitat de no quedar malament. Tot plegat, un joc on govern i oposició, busquen donar a les seves explicacions i decisions la màxima versemblança. I, per suposat, defensant les seves informacions com les úniques vertaderes.

Però, que passa quan un tercer element, extern a la baralla, precisa algunes de les informacions i decanta la seva reflexió cap a l’explicació d’un dels bàndols?

Agafem un altre exemple absolutament recent. Els incendis de Califòrnia i les explicacions de Donald Trump, acusant als poders regionals -òbviament demòcrates- de no haver fet el que calia per preveure abans i combatre ara, la situació de sequera de l’estat. Sobretot a la zona de Los Angeles.

El -agradi o no- quasi president dels EEUU acaba de girar el seu dit acusador i les seves invectives cap al governador de l’estat de Califòrnia -naturalment demòcrata- Gavin Newsom. Segons Trump, els incendis que envolten Los Angeles son el resultat de la seva negativa a acceptar el transvasament d’aigua sobrant de la regió de més al nord -obviament republicana- condemnant Los Angeles a una sequera més greu del que seria normal en la zona i a la manca de poder de resposta als incendis que els imputa el bàndol republicà. I tot, segons Trump, per protegir un peixet, l’eperlà, que els biòlegs coneixem pels estudis de comportament però que els ecologistes -acusats pel president republicà de ser els seus enemics i un gran perill públic- haurien usat com excusa per impedir la importació d’aigua.

El fotut del cas és que els experts han sortit a la palestra certificant que Califòrnia i sobretot la regió de Los Angeles, basen la política antiincendis en l’extracció d’aigua del subsol i que, per tant, el problema de manca d’aigua prové d’una planificació deficient de les reserves. Es a dir, de la manca de dipòsits per tenir-hi aigua de reserva i la seva buidor, vist que des del mes de maig del 2024 no hi ha caigut una gota de pluja.

La conclusió és clara. Trump empra arguments falsos, com a bon negacionista que és. I la pregunta és immediata. Té dret un càrrec electe a mentir per salvar la seva poltrona? I, si és demostra que ha mentit, no hi hauria d’haver alguna manera de donar-li el saldo i quitança per enviar-lo a casa?

Sobretot quan evidencia que no es tracta d’un estirabot puntual sinó que està enfilat en un rosari d’intencions on destaquen perles com la reconquesta del Canal de Panamà, la compra de Groenlàndia i la, no sabem com, annexió de Canadà al territori dels EEUU.