Treva sincera?

Finalment, després de setmanes i mesos de rebre noticies, a quina més catastròfica, de la zona de Palestina, hem rematat aquesta setmana amb la noticia d’un acord de treva entre els dos sectors que es parteixen la cara a la zona de Gaza, és a dir, els palestins i els israelians. Naturalment, amb els respectius aliats al darrera, tantost animant-los a fotre canya, tantost a moderar les seves posicions. Tot segons els interessos del moment.

Aquesta setmana, probablement per rendibilitzar el moment de la presa de possessió del nou president dels EEUU, la cosa s’ha decantat pel costat de la pau. O si més no, d’una certa treva d’unes setmanes que permeti l’intercanvi de presoners en un intent per rebaixar la tensió entre els dos bàndols. Amb la suprema crueltat de no saber -si més no és el que diuen els bàndols afectats- si els noms que es negocien corresponen a presoners vius o a cadàvers conservats en alguna nevera que, en algun moment, caldrà intercanviar.

Els demòcrates nord-americans, per boca i acció del encara president Joe Biden, sembla que han pressionat per poder presentar a la seva societat un president sortint i un partit derrotat que han fet tot el possible per deixar la zona pacificada al seu successor, que no para d’anunciar canvis radicals que, segons ell, tornaran a fer grans als Estats Units però que, lluny del fanatisme més o menys diari dels estatunidencs de peu, té a mig món amb l’ai al cor, esperant accions ofensives que ho tornin a posar tot potes amunt.

Perquè, no ens enganyem, Trump haurà d’acceptar -d’entrada- el pla de pau que surti de l’aplicació de la treva que Israel ha pactat amb els palestins, però tots sabem com és el seu pensament i, per tant, les seves intencions. Les seves i les de l’equip que, amb comptagotes, va traient a la llum i que sembla més una assemblea de cervells econòmicament brillants i socialment malalts, que un govern que actuï en equip. Només cal veure com el líder republicà s’esforça en deixar ben palès que és gent que tria ell i que, per tant, hauria de fer allò que ell dicti. Però nosaltres ens preguntem si aquesta gent acostumada a fer la seva santa voluntat, sabrà plegar-se als dictats del cap de colla. O algú s’estranyaria si Mask o algun d’aquests “fletxes” de currículum generalment “confós” i biografia desconeguda a casa nostra, decidís fer-li el llit al futur president per augmentar els seus beneficis i poder?

D’aquí la pregunta del principi. Perquè, vist el comportament de Biden aquestes darreres setmanes, amb l’indult al seu fill com a cas paradigmàtic, no sembla que Trump sigui l’excepció, ans més aviat la regla. Aquella de “deixeu-me pujar i quan sigui a dalt, ja veureu”.

Però no hauríem de centrar-nos únicament en els EEUU. El conflicte d’Orient Mitjà és un problema global on tothom mira de treure faves d’olla. Com en el de Ucraïna.

O veure i sentir Netanyahu parlant de pau no desperta la mateixa malfiança que sentir parlar a un president de futbol (del club que vulgueu) del “fair play” i l’esportivitat?

I no oblidem que el que s’està -teòricament- implantant a l’escenari de l’Orient Mitjà és una treva. Allò que el diccionari defineix com “cessació temporal d’hostilitats entre enemics que estan en guerra, per conveni de llurs caps, especialment si és de llarga durada” i que la realitat sembla contradir en no enfrontar, en sentit estricte, els exercits de dos o més estats i en no afrontar la treva de llarga durada que anuncia la definició.

Perquè, a hores d’ara, agradi o no, l’únic que sembla que es pot acordar de forma raonable i amb alguna possibilitat d’èxit, és l’intercanvi de presoners. Mentre segueixen caient míssils i drons a banda i banda. Matant bàsicament població civil i especialment infants. Enrunant edificis que no semblen ser instal·lacions militars i que algun dia caldrà reconstruir.

Així doncs, la pregunta del milió segueix essent: S’ha acordat una treva com Deu i la pau mundial reclamen, o simplement, s’ha aturat un moment el procés de genocidi del poble palestí perquè el nou líder pugui dir-hi la seva?. I, naturalment, manar que es faci la seva voluntat i es posi el marcador a zero.