L'altre apartheid

Donald Trump no para de donar-nos sorpreses. De fer propostes a quina més esbojarrada i signar ordres que ens deixen amb el dubte de si la cosa va de veres o de si ens hem despertat en un món completament diferent del que teníem fins ara. I el fotut és que, si ningú hi posa una mica de sentit comú, qui sap on podem anar a parar.

La darrera proposta ens ha deixat a tots amb la boca oberta. L’aparentment aspirant a director general d’un únic país que englobi tot el planeta terra, ha proposat quedar-se “per la patilla” amb la franja de Gaza, fer-ne fora a tota persona que tingui la més mínima relació genètica o familiar amb els palestins, i convertir aquella part de la costa més oriental de la mar Mediterrània en una mena d’urbanització de luxe on puguin viure tranquils els magnats de tot el món i les seves concubines. Naturalment, protegits per la veïna Israel convertida en seu de l’empresa de seguretat encarregada de vetllar per ells. Dit en altres termes, fent de la zona un nou apartheid com el que va viure Sudàfrica entre 1948 i 1990. Això sí, un apartheid “defensiu”, formulat en positiu.

Perquè el sud-africà, convé recordar-ho, tenia un únic principi. Tenir a la gent de color tancada en determinades condicions i territoris concrets dels que no podien sortir sense permís. Una solució que els britànics van implantar per intentar garantir, per la via de la repressió, la pau social en aquelles colònies que havien estat abans en mans dels holandesos.

Però convé recordar (el pas del temps i els interessos solen desvirtuar les realitats en un clar precedent de les actuals “fake news”) que el con sud del continent africà, un cop colonitzat, es va començar a “ordenar” el 1917, legislant en ferm des del 1948, després d’unes suposades eleccions lliures. Una legislació que suposava dividir la població en grups ètnics (Blancs, negres, “de color” i indis) que, en el cas dels no blancs -especialment els negres- es traslladarien forçosament a algun dels 10 territoris que es van definit en la gran colònia, quatre dels quals, pels avatars de la història, s’independitzaren. Una segregació que afectà -naturalment, en benefici dels blancs- l’educació, la sanitat i, en general, els serveis públics, assignant als negres el pitjor.

Aquella situació, que no es va arreglar els anys 80 amb les reformes promogudes pel president Frederik Willen de Klerk, acabaria el 1990 amb negociacions bilaterals i unes eleccions multiracials el 1994 amb la victòria del Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela. Posant així final a una situació que, com a botó de mostra, impedia als negres sortir al carrer durant la nit i, durant el dia, haver de dur a la butxaca el passi que les autoritats els donaven a condició de ser bons ciutadans.

L’idíl·lic apartheid que ha esbossat Donald Trump s’estalvia -respecte del sud-africà- els “territoris dels negres”. Pel que ha explicat, canvia la destinació forçosa dels britànics per l’exclusió a perpetuïtat del “apartheid ideal”. Serà per tant el ciutadà expulsat qui decidirà (si pot) el seu destí, enfrontant-se, si cal, a les lleis que les diverses nacions puguin dictar per resoldre l’allau que els amenaçarà.

La cosa, però, va més lluny. Perquè Donald Trump, a canvi de rebre els territoris de Gaza “per la patilla”, es compromet a retirar la brossa i runes de la regió i a convertir-la en una zona residencial de luxe que ben bé podria ser l’estat 51 que Puerto Rico mai ha arribat a ser, quedant-se en un Estat Lliure Associat com els que tenia l’originària Sudàfrica colonial.

Rematant el cinisme del president nord-americà, en les seves declaracions i explicacions no s’ha estat d’assenyalar alguns països àrabs com a possibles destins dels milions de palestins que, de crear-se aquest “apartheid invers”, caldria reubicar.

Imagino que, si reflexionem una mica, tindrem clar que els EEUU porten camí de convertir-se en un país mundial separat en dues castes. Els multimilionaris i la resta.