Picasso i la música

I si a la pintura de Picasso se li hagués de posar una música de fons, com seria, aquesta música? És evident que estem especulant, fins i tot somiant, ja que Picasso va crear molts “estils” Picasso i feina hi hauria. Però en aquesta projecció mental i sensitiva es tractaria que de la nebulosa de l’inconscient en sorgís una atmosfera musical que embolcallés no només la pintura de Picasso sinó també l’atmosfera de tota una època artística a cavall del segle XIX i el XX.

Endavant, doncs, amb la imaginació, i recreem mentalment un diàleg estèticomusical entre les famoses Demoiselles cubistes de Picasso anant de bracet amb els compassos nocturns del poètic i misteriós Poulenc, o abraçant-se a les melodies més aflamencades de Falla, Albéniz i Granados. El joc dóna per a molt.

No sé si Picasso, jove o vell, escoltava música o s’hi inspirava quan pintava. Sí que ens consta que ho feia Alexandre de Cabanyes, pintor modernista. I ho feia en un vell tocadiscos que només ell manipulava en aquell sancta santorum que era el seu estudi. Escoltava les simfonies de Beethoven una i una altra vegada sense cansar-se’n, extasiat, enfilats els sentits dalt d’un núvol, fora del món ordinari. I no devia ser inútil, no, per a la seva pintura, experimentar aquella eufòria, aquella passió per la vida i els fenòmens de la naturalesa en forma de notes musicals, ja que tot aquest entusiasme es trasllueix en el vigor i ritme de les seves teles més reeixides.

Igualment pot donar-se l’efecte contrari: que una pintura amb tema musical inspiri una composició musical determinada, ja se sap que les arts es fecunden les unes a les altres. A propòsit d’aquests prèstecs inspiradors en una o altra direcció, ha aparegut un treball insòlit: Picasso i la música, un CD editat per Columna Música, on es poden escoltar obres musicals inspirades en algunes de les obres d’aquell geni com ara Les demoiselles d’Avignon o algunes de les seves peces més característiques de l’època de París, com ara els quadres amb tema musical Dona amb mandolina o Home amb mandolina. I etc.

En aquest CD Picasso i la música, enregistrat i produït per Albert Moraleda al seu estudi de Llerona, se’ns hi ofereix un seguit de peces breus, però de gran intensitat musical, de Falla, Poulenc, Nin, Granados, Délage, Albéniz, Honegger, Debussy, Satie i Stravinsky, un veritable estol dels músics més rellevants del tombant de segle, compositors indiscutibles d’aquella atmosfera musical que buscava retrobar amb la imaginació, aires que descriuen l’efervescència creativa de l’època.

Per aquest motiu, quan escoltem aquestes peces d’un gran lirisme rítmic i melòdic intrpretades per Elena Gragera, mezzosoprano i Anton Cardó, piano, de seguida ens trobem immersos en l’ambient que les va inspirar, i que amb aquella seva manera tan personal de pintar, Picasso va saber imprimir en les seves teles. Així, davant de les nostres orelles-ulls, desfilen amb colors musicals ben vius, ara un vell Pan tocant la flauta, ara un seguit d’Arlequins i Pulcinelles tocant la guitarra, ara un grup de gitanes lorquianes que pinten amb el seu cant sentiments tan contrastats com ara l’amor, la passió, el dolor i la melangia.