El PSC i alguns reptes de futur

Després de quatre patacades electorals i amb un cert desconcert entre la militància per algunes de les decisions preses per la direcció per orientar-nos cap el futur ens cal constatar algunes realitats com per exemple que vam acaparar excessiu poder sense tenir cura de l’estructura de partit, de la seva militància i de la renovació de les nostres idees i potser no vam estar amatents als canvis socials que es desenvolupaven al nostre costat i en conseqüència encara se’ns veu com agents que, en no copsar la duresa de la crisi, no vam reaccionar amb la prestesa que requeria el moment amb mesures estructurals que combatessin el creixent liberalisme ferotge.

No hem valorat prou bé els canvis socials i la pèrdua d’un electoral fidel i homogeni. Els canvis socials i la desaparició de blocs d’electors monocords cal que ens faci pensar en noves formes d’organització i amb idees engrescadores que no hem sabut trobar. Ja no hi ha ni majories naturals com fins ara ni l’estructuració de classes de la nostra societat ha perdurat, la transversalitat, la volatilitat del vot i de la confiança política ha augmentat significativament.

Per seguir endavant i recuperar-nos i sobretot recuperar la confiança de la ciutadania em sembla que ens caldria

Recuperar els referents intel·lectuals que han configurat en nostre projecte. Rebutjar terceres vies més de gestió que de transformació que ens ha deixat orfes d’idees i alternatives.

Abjurar de la nostra tèbia posició respecte a propostes de fiscalitat progressiva i la percepció de la no defensa dels serveis públics a fons no ha convençut als nostres electors tradicionals .

Inequívoca posició de defensa del dret a decidir o d’autodeterminació com deien els nostres estatuts.  

Entendre els canvis en les ciutats i de determinats trams socials nous que poden haver ajudat el retrocés del socialisme urbà

Engrescar la mobilització de part de la militància i esperonar-la a inserir-se en els nuclis actius de la societat.

Complir els compromisos contrets de l’elecció del cap de llista en unes primàries obertes, ja que el procediment viciat d’elecció dels candidats i candidates a les llistes i del nul debat programàtic han estat factors clarament desmobilitzadors.

Abandonar la coaptació dels càrrecs orgànics i institucionals per part dels mateixos sense masses criteris de repartiment de responsabilitats. 

Segurament hem errat en la lectura del que la nostra societat demanda avui amb els problemes sorgits de la crisi i la fractura social que s’està produint.

Possiblement no hem encertat  en plantejar propostes que avui sonen com a impossibles a una majoria de la ciutadania.

Ens hem equivocat en no plantejar una clara independència en les nostres postures respecte al PSOE, més aviat ens han vist submisos. Hem començat a rectificar ara, però una flor no fa estiu. I ja veurem si tenim la capacitat de mantenir les nostres posicions al marge del que puguin significar per la relació amb el PSOE, no es tracta de cercar sempre la posició diferent com a mètode però si sempre que sigui necessari.

Ens cal trobar solucions i complicitat per evitar el trencament social que s’està produint, la fractura social i de l’estat del benestar requereixen altres politiques que no hem fet. No és només un problema del PSC sinó de l’esquerra en general.

En definitiva hem d’aconseguir que les persones ens tornin a veure com un instrument útil de transformació radical de la societat i d’aprofundiment en els drets socials i nacionals.

La direcció del PSC tant la nacional com la territorial ha previst un seguit de debats estratègics i unes Convencions que permetin de manera oberta trametre opinió, cercar reflexió i dibuixar els escenaris que caldrà afrontar i com hem de posicionar-nos en el futur. Concretament es proposen quatre àmbits de debat    Renovar les nostres idees, Innovar la nostra forma de fer política, Obrir el nostre partit  i  Reconnectar amb la societat
Fa uns dies se’n va fer la presentació.

Cal esperar que les bones intencions que sembla que es proposen tinguin un desenvolupament que ajudi a recuperar la confiança amb la ciutadania i la confiança en el mateix projecte del PSC per part de la seva militància. Tot i que cal deixar marges de confiança i evitar apriorismes tòpics crec que la proposta neix amb llast  per una banda no es garanteix que els responsables del desenvolupament dels continguts i realització de les convencions tinguin la pluralitat de posicionaments i persones necessària des del principi i que els documents no siguin ni tancats ni que només obeeixin a un corrent de pensament i per altra banda crec que a la Comissió impulsora hi sobren càrrecs orgànics i hi manquen militància de base o territorial. Segueix essent una organització centralista i endogàmica. Potser és que la meva desconfiança amb la comissió executiva és massa com per veure bé aquest model organitzatiu. No hi ha els territoris i tampoc hi ha per dir-ho en termes col·loquials gent sense càrrecs que també poden organitzar, segur, de manera excel·lent.

Repeteixo que malgrat els meus dubtes no es pot desqualificar la proposta perquè cal que el PSC recuperi la seva força. Les seva presència en una societat plural és més que necessària, imprescindible per representar una corrent de pensament de catalanitat i de progrés. Cal però guanyar-se de nou la confiança. I no hi ha massa temps per fer-ho.