Vilafranca grisa

La vella Vilafranca agonitza. La imatge del desmantellament de les oficines de Caixa Penedès, on el verd deixa pas al blau, és una al.legoria perfecta, no hi ha cap mena de dubte, és la fi d’un cicle.

Regull i Romero són part d’aquesta vella Vilafranca. CIU i PSC aparentment antagònics però que han acabat fusionats arborant la bandera de l’estabilitat institucional. Un PSC que amaga el cap mentre l’alcalde dirigeix els plens municipals amb estil gairebé despòtic.

Ells ens venen una Vilafranca moderna, dinàmica i que afronta els reptes de futur, però Vilafranca està mancada d’il.lusions, és grisa i apàtica. Vilafranca és com la llosa del tren, aquell regal deforme que ens va deixar el PSC juntament amb una factura de 23.5 milions i que Regull va prometre arreglar, promeses que s’acumulen i es van perdent en el vent i s’esquerden com les cases dels veïns de la via.

És la Vilafranca d’un segon CAP que el PSC prometia cada cap de setmana i que ara sí que sembla que podria arribar. Tard: just quan el primer ha estat retallat, quan el PADES desapareix i els rumors de privatitzacions a l’Hospital no cessen, mentre CIU s’ho mira de lluny.
Ells són la Vilafranca que va regalar per dues generacions les zones blaves de Vilafranca, el pàrking de Cal Rondina i que només rep una petita almoïna per l’aparcament de la Rambla. La Vilafranca que va construïr un auditori que no sona bé i que va encarregar una àliga nova que ningú vol.

La Vilafranca en el que els grans projectes del govern caduc són una oficina per fer el DNI i unes obres faraòniques regalades a una escola amb una previsió de 12 alumnes que ni tan sols ha obert portes quan tocava: el malalt ja put.

I de retruc, ens neguen allò que ens fa singulars, com els pins del costat de la via, els “caballitos del Quique” i aviat la premsa de l’Avinguda Tarragona. Ens volen fer ciutat quan som Vila, ens volen fer Barcelona quan som Penedès, ens volen fer ciment quan som vinya.
CIU i PSC són vells enemics, però s’han unit en una doble causa: intentar no perdre la cadira i desaparèixer d’un Ajuntament en el que han demostrat la seva ineficàcia. Per altra banda, convertir la Vilafranca que estimem en una vila gris, mal acabada i plena de botigues de cigarretes electròniques. Menys mal que ens podrem fer el DNI.

Imagino que ni els elefants saben ben bé que ja hi són, quan hi arriben. Diguem-los adéu, no els trobarem a faltar.

Àlex Resta és empresari i enginyer informàtic