I si els deixéssim fer?

 Jo, sincerament, penso que és perquè és l’únic lloc on encara els actors principals, en aquest cas mestres i professors, acaben posant la seva feina amb els infants, nens o joves pel davant dels interessos corporatius, el descontentament salarial o fins i tot les seves idees.

Un fet que el poder ha malinterpretat, associant-lo amb un conformisme o una covardia, mentre atribuïa a altres col•lectius com el sanitari un inconformisme o una valentia que l’ha obligat a fer, en el seu cas sí, alguns passos enrere. Només cal comparar la retirada de la privatització madrilenya amb els escassos resultats de la potent marea verda mallorquina.
Però la meva reflexió no voldria anar tant lluny. Ve a tomb de les declaracions d’Andreas Schleicher, subdirector d’Educació de la OCDE i director de l’informe PISA on afirma textualment que l’equitat no és tractar a cada alumne i a cada centre de la mateixa forma, sinó posar a disposició de cada necessitat els recursos necessaris per afrontar-la. Aconseguir uns resultats finals tan homogenis com sigui possible, partint d’una realitat d’evident desigualtat, en comptes d’intentar garantir una situació de sortida homogènia on tothom disposi dels mateixos recursos.

I això no s’aconsegueix buscant i potenciant una homogeneïtzació en la qual ja ningú amb dos dits de front creu. S’aconsegueix acceptant una diversitat social i econòmica més que evident i donant als gestors del problema més capacitat de decidir. Més autonomia de gestió.

El mateix Andreas Schleicher reconeix que en aquest moment, una de les diferències entre el sistema educatiu espanyol i el dels països que obtenen bons resultats és que en el nostre, els professors no son amos de la seva feina. Que una teranyina de normes, regulacions, programes i controls (més aparents i de formulari, que no pas reals i efectius) encotillen la seva feina fins convertir-la en una reiteració monòtona i gens engrescadora pel 30% dels alumnes que sospiren per treure’s del damunt el llast d’unes classes, uns treballs i uns exàmens que veuen com una feina inútil i, el que és més greu, sense utilitat futura. Perquè, agradi o no, el nostre sistema educatiu -l’oficial s’entén- encara pensa que ensenya perquè els nois i noies puguin fer una feina a tall de robot. Reproduint maquinalment uns models que l’escola va ensenyar. Mentre la realitat reclama, a tots els nivells, gent creativa, capaç de trencar motlles i obrir camins nous de millora i progrés en tots els àmbits i a tots els nivells. El mercat laboral ja no compra coneixement, compra capacitat de gestionar coneixement.

I això difícilment s’aconsegueixi encotillant el sistema a base d’uns controls intermedis tipus revàlida, obsessionats en exigir en determinats moments del procés educatiu uns nivells concrets de coneixements que tenen molt a veure amb una mitjana somniada però que res tenen a veure amb la capacitat real de cada individu. És com si, en una cursa, s’establissin temps de pas eliminatoris cada deu quilòmetres, obligant al corredor que no el compleixi a retirar-se i, per tant, negant-li la possibilitat de fer la seva pròpia cursa, la seva pròpia gestió de l’esforç i l’energia.

Passa igual amb els professors. Conscients de la importància que el que mana dóna als resultats d’aquests controls periòdics per poder presumir en els fòrums internacionals, acaba sucumbint a la mediocritat de lluitar perquè els seus alumnes estiguin, igual que ell, en el grup de la mitjana. Renunciant als intents més o menys benintencionats de millorar el sistema i fins i tot, cosa força més greu, a la seva pròpia progressió en el si de la professió o en la relació amb els seus companys.

D’aquí la meva pregunta. I si els deixéssim fer? I si ens arrisquéssim, no en forma de xec en blanc però si en forma d’autonomia responsable (que vol dir amb capacitat de donar respostes als dubtes), que els mestres, professors i centres fossin els responsables del procés educatiu, en comptes de posar-lo en mans d’una colla de buròcrates que només pensen en com aconseguir que els valors estadístics no baixin de la mitjana? Però fent-ho de debò. No des de la dinàmica perversa que s’ha instal•lat en aquests darrers temps de mantenir una certa quota de privilegiats en la seva torre d’ivori, a canvi que ells aportin la dada estadística necessària per poder justificar que s’està treballant per millorar el sistema. De la mateixa manera que els resultats de la selectivitat s’han convertit en el paràmetre únic de valoració dels instituts, els de les proves PISA del sistema educatiu i els de les futures revàlides, dels nivells d’ensenyament inferiors.