L'ou de la serp

Pels que varem veure, ja fa uns anys, la pel·lícula de Ingmar Bergman que duia aquest títol i que tan be retratava el naixement i creixement del nazisme en una l'Alemanya víctima de la gran depressió econòmica dels anys 20, el referèndum suïs d'aquest passat diumenge ens ha posat la pell de gallina.

Perquè tot plegat representa que Suïssa s’ha tret la careta d'un mai acceptat (per ells) europeisme i ha deixat sortir el sentiment mes profund d'egoisme, disfressat de sobirania nacional. Amb un referèndum que limita l'entrada de treballadors immigrants, però que no afecta als africans o sud-americans, sinó a romanesos, francesos, grecs o catalans que busquen una oportunitat laboral fora del seu país. Un referèndum que exclou als propis veïns europeus amb necessitats, de l’entrada a un paradís terrenal on, curiosament, els seus conciutadans rics amaguen els diners per escapar d’una fiscalitat que hauria de generar recursos en el país d’origen per ajudar als compatriotes en dificultats. Una paradoxa força cruel, no?

Els suissos, no ens enganyem, han fet com Carlemany, tan suposadament europeu com era. Construir un sistema de marques, entre elles la marca hispànica, perquè defensessin el seu imperi. Disposar una colla d'estats perifèrics que, a canvi del seu suport i protecció militar, li traguessin les castanyes del foc quan calgués lluitar directament contra els aspirants al paradís. Els mateix sistema dels estats del sud que avui, a canvi de rescats i altres suposats favors econòmics dels grans grups de pressió, han de lluitar, des de Lampedusa o Ceuta, contra l'onada de desheretats no europeus que busquen una darrera oportunitat de vida mínimament digna. Així, Suïssa, establint una segona frontera, es pot mantenir allunyada del soroll, com un oasi de pau i prosperitat.

El més preocupant de tot això és que els arguments que han fet servir els partidaris del sí al referèndum en qüestió, son els que, encara de forma més o menys subliminal, corren per la nostra societat. Només cal veure com, a les cues de l’atur, els autòctons miren amb cada cop més recel als immigrants. Com la ruïna o l’increment del preu de l’habitatge es va atribuint als forasters, en aquest cas jubilats, europeus. Com les crítiques a la sanitat pública amaguen retrets per la generalització als nouvinguts. O com les retallades del benestar solen anar acompanyades d’una al·lusió més o menys endolcida cap a l’excés de gent que en gaudeix. Sobretot la que ha vingut de fora. L’ou de la serp.

Però l’experiència suïssa també té alguns aspectes positius. Procedimentals i, per tant, útils com a argument en la nostra lluita pel dret a decidir. Val la pena destacar-ne tres:

Primer – Que el referèndum hagi estat guanyat amb un 50,3% dels vots afirmatius sense que ningú posi el crit al cel reclamant majories més qualificades. Allà tenen clar que la democràcia és directa i que qui aconsegueix la meitat més un dels vots, guanya.

Segon – Que aquest referèndum tira per terra l’acord entre la mateixa Suïssa i la Unió Europea de l’any 2002 sobre la lliure circulació de treballadors entre ambdues zones. Un trencament que, dotze anys més tard, obligarà a canviar-lo en els aspectes vinculats que, pel que sembla, no son pocs. I tampoc ningú s’ha esquinçat la roba

Tercer – Que la proposta sortís d’un partit fundat el 1971, la Unió Democràtica de Centre (UDC), també conegut com Partit Popular Suís, que es defineix com d’extrema dreta, que fou el més votat de les eleccions del 2007 (29 % dels vots), però que actualment no té cap responsabilitat de govern tot i tenir 62 escons dels 200 que té el Consell Nacional. Un partit que s’enorgulleix de tenir la majoria dels seus electors entre els ciutadans suissos de formació professional menys qualificada i, lògicament, amb pocs ingressos. El que aquí, d’una manera enganyosa, anomenaríem classes populars.

Tres aspectes que podríem comparar amb la situació actual de Catalunya, on un referèndum –a més vinculant- proposat per un únic partit seria considerat com de ciència ficció. On voler canviar una llei de fa només dotze anys (si no és la d’educació, clar) sembla que faci trontollar els fonaments de la democràcia. I on, naturalment, un 50,3% de vots a favor seria tingut, en base a impugnacions, recomptes i interpretacions del Tribunal Suprem, per un empat tècnic.

Potser a Suïssa -i en general a l’Europa rica, cada cop més plena de descastats i de gent a qui la fortuna els nega l’oportunitat d’una vida millor- s’estigui covant una nova serp feixista que acabi donant veu a qui no té cervell, però, de moment, la democràcia sembla funcionar-hi millor.

I, per cert, algú creu que aquest referèndum suïs enterbolirà les relacions entre aquell paradís fiscal i la Unió Europea? Algú creu de debò, darrera reflexió, que Suïssa i Europa partiran peres?