Fusió política

La recent noticia de l’èxit de la ciència nord-americana aconseguint un procés de fusió nuclear que produí més energia de la consumida em porta a establir un paral·lelisme entre aquest món de l’energia que mou el nostre planeta i el de la política que mou la nostra societat.

Perquè potser ja seria hora que els partits polítics intentessin emular un procés com aquest en el qual, amb àtoms de mida mínima (hidrogen) i una energia concreta inicial, es genera una nova estructura atòmica més gran (heli) i més energia per poder anar seguint el procés i fer-lo cada cop més gran i millor.

Fins ara, si som sincers, hem de reconèixer que els partits polítics sorgits de les dites fusions eren i son (cal esmentar CiU o PSC-PSOE?) molècules. Simples agregacions d’àtoms que mantenen la personalitat individual i que generen una estructura conjunta més o menys estable en funció de l’equilibri entre les forces d’atracció i repulsió que actuen entre les parts, reforçant o debilitant la cohesió bàsica del conjunt.

També, seguint amb el símil de la física particular, podríem dir que els partits han seguit i patit més aviat una estratègia de fissió nuclear. De trencament d’un àtom gran i carregat d’energia en altres més petits. De bomba atòmica convencional o de central nuclear productora d’electricitat. Amb els inconvenients que això implica. Amb efectes no desitjats com la producció de residus radioactius menors, altament tòxics, que cal guardar en el cementiri nuclear d’alguna prebenda llunyana com el Parlament Europeu o d’alguna multinacional o agència estatal ben remunerada si no es vol que, com en Vidal Quadras i altres descontents del PP, acabin creant un nou partit polític que resti vots i credibilitat. I també amb una sensació contínua d’estar sempre en perill. De tenir una espasa de Damocles al damunt. Com si el partit fos una central nuclear obsoleta que, en qualsevol moment, pot patir una fuita radioactiva provocada per un Bàrcenas o un Diego Torres o, més greu, una explosió per rescalfament del nucli de les instal•lacions com va passar a ERC fa uns anys i ha passat o està passant al PSC.

Ara, tot sembla indicar que hauríem de començar a apostar per processos de fusió com el que va aconseguir la National Ignition Facility (NIF) dels EEUU. Un procés quasi màgic on el deuteri, el triti i el propi hidrogen perderen la seva personalitat per formar un nou àtom, l’heli, de propietats excepcionals (recordem que és un gas noble, inert i poc donat a reaccionar) i, a més, regalant a l’entorn una gran quantitat d’energia. Positiva, neta i llesta per poder encetar altres processos.

Perquè, no em digueu que no seria bonic que els partits polítics d’aspiracions comunes, com ara la independència de Catalunya o l’eradicació de les injustícies, deixessin de banda les diferències i creessin una cosa nova. Una única formació, a la qual no hauríem d’anomenar partit polític, capaç de fer realitat les demandes dels ciutadans i ciutadanes per damunt dels interessos dels seus membres.

O no em negueu el somni d’una Europa de debò. Fruit d’una fusió física veritable dels estats que avui encara aixequen fronteres més o menys virtuals. Una Europa on Espanya, França, Alemanya, Croàcia, Luxemburg i fins i tot Catalunya, deixessin d’existir per formar un nou concepte, al que tampoc hauríem d’anomenar país o estat, en el qual no hi haguessin nords ni suds, manadors ni manats, bons ni dolents.

Perquè la fusió nuclear, aquesta que agafa hidrogen, deuteri i triti i els hi insufla energia per convertint-los en heli, no sap d’àtoms. Sap, en tot cas, de neutrons, electrons i protons. O de les seves subunitats mínimes. I sap sobretot d’energia. Per tant, aquesta nova estructura que reclamo i en què somnio, tampoc hauria de saber de partits, de territoris o de lleis particulars fetes en interès d’uns pocs. Hauria de saber de ciutadans, de realitats socials i d’aquelles lleis que dicta el sentit comú.

La cosa no sembla estar tan lluny. Perquè, si els científics han aconseguit multiplicar l’energia disponible al principi de l’experiència de fusió, els ciutadans també hem aconseguit fer créixer l’energia inicial dels moviments de protesta i les reivindicacions socials.

Naturalment, res s’aconsegueix a la primera. L’experiment d’aquesta passada setmana no era ni de bon tros el primer.

Tampoc el proper intent de construir una societat millor ho serà. Però, algun dia haurem de tenir èxit, no? Algun dia haurem de veure com l’energia dels ciutadans es multiplica, fa canviar les estructures i, en comptes de donar-se per satisfeta, segueix creixent.

I si algú està pensant en la maldat imperant, que recordi que la fissió atòmica de les actuals centrals nuclears és filla d’una bomba, també atòmica. I la fusió que comença a treure el nas cap a la realitat futura, de la bomba d’hidrogen.