La lliço de Facebook

La noticia de la compra de l’empresa de missatgeria instantània WhatsApp per part de la companyia Facebook va servir d’aperitiu a la celebració del Mobile World Congress que s’està fent a Barcelona. Un ball de xifres espectacular –quasi catorze milions d’euros en efectiu, accions i títols preferents- ha servit perquè aquell Facebook pel que molts ja no donaven ni un ral, torni a ser un caramel que tots aspiren poder llepar i una realitat que tots esperem ens dugui més lluny en el món de les comunicacions i el món virtual que cada dia s’expandeix més en la nostra societat.

Però hi ha una reflexió que potser, tal i com estan les coses actualment, hauria d’anar en una direcció diferent a la que pot portar a pensar que Brian Acton i Jan Koum, els creadors de la missatgeria instantània de WhatsApp, acaben de fer-se la barba d’or i, per tant, que als 42 i 36 anys, respectivament, accedeixen a la condició de jubilats que a partir d’ara mouran els seus diners en el món de l’economia especulativa. Al meu entendre, la reflexió realment important és la que es pot generar si mirem cap avall en comptes de mirar cap amunt. O cap al futur en comptes de mirar cap al passat.

Perquè darrera aquesta aparent proesa de dos joves emprenedors en què molts dels nostres estudiants i futurs emprenedors s’emmirallen, s’amaga una realitat dura. Molt dura. Només cal comparar l’estructura empresarial de WhatsApp, que ha valgut catorze milions d’euros, amb la dels Tributs de Catalunya que s’ha presentat a finals de la setmana passada per part de la Generalitat, donant-li categoria d’estructura d’estat, és a dir, de pal de paller de la nostra futura independència.

WhatsApp, pel que diuen les cròniques, és una empresa que té cinc anys de vida i que, per no tenir, no té ni oficina pròpia. Un espai ampli i una sèrie de sales de reunió compartides -en l’equivalent a un viver d’empreses d’aquests que aquí tenim- son totes les instal·lacions que l’empresa presenta com actiu. Tampoc el capítol de personal és com per tirar coets. La multimilionària WhatsApp, si seguim fent cas dels papers, té només 55 treballadors. És a dir, allò que aquí qualificaríem amb una certa sorna com a empresa mitjana.

Els ara Tributs de Catalunya, resultat de la fusió de l’ATC (Agència Tributària Catalana) que cobra els impostos estatals que té transferits la Generalitat, i les quatre agències tributàries que mantenen les quatre diputacions provincials per cobrar els seus propis impostos, son tota una altra cosa. Segons la pròpia Generalitat, aquesta estructura d’estat constarà, de moment, de 152 oficines -és a dir locals, ja siguin de propietat o llogats- i funcionarà a base d’un total de 1399 empleats que tot fa pensar que, a més, tenen la categoria de funcionaris. Amb tot el que això comporta.

Dit això, arriba el moment de fer la reflexió important. La reflexió dolorosa. Una reflexió, però, que no hauríem de portar al terreny de l’etern debat entre el públic i el privat. Perquè aquest és el debat fàcil, demagògic i, en gran mesura, estèril.

La lliçó de Facebook, o si m’apureu la de WhatsApp, és la lliçó de l’eficàcia. De l’eficiència. D’aconseguir un resultat (en aquest cas els quasi mil milions de clients que es connecten gràcies a aquesta missatgeria instantània) amb el mínim de recursos possible, és a dir, amb una despesa mínima. La vella facècia de Santiago Rusiñol sobre el venedor de sacs però, en aquest cas, guanyant un cèntim per sac. Un model que sembla estar lluny del que plantegen unes administracions hipertrofiades que, a més, han entomat sense piular l’obligació de donar feina a tota la població activa, alliberant de la mateixa als empresaris privats que, a més, no s’estan de demanar ajuts i més ajuts, públics naturalment, per la seva prosaica labor.

Certament, algú ha de plantar cara al repte de l’atur. Però sense oblidar que estem en una realitat on allò que fa uns anys aconseguia una partida de 20 treballadors, avui s’aconsegueix amb dues màquines, un operari, un tècnic de manteniment i un informàtic. I la pregunta és: Què fem amb els altres 17 que s’han quedat sense feina? Reconduir-los cap al sector serveis? Dit en altres termes, posar-los al servei dels 3 que treballen? Els números no surten.