El centim de la vergonya

Europa acaba de donar-nos l’enèsim mastegot. El cèntim sanitari que ens cobraven cada cop que anàvem a posar benzina al cotxe era més il·legal que els tripijocs d’Iñaki Urdangarín. Diu Europa que si la mesura hagués buscat alguna finalitat com ara dissuadir els conductors de l’ús del cotxe per ajudar al medi ambient, encara. Però que el disseny i aplicació del cèntim sanitari era afany recaptatori pur i dur i que, per tant, el que pertoca és tornar aquells diners recaptats. Música celestial per la majoria dels ciutadans, perquè tot sembla indicar que per aconseguir-ho, caldrà justificar la despesa de benzina amb la corresponent factura. Com si els cotxes funcionessin amb aigua de l’aixeta i si el meu ha fet cinc mil quilòmetres, els hagi fet empès per la tieta Assumpció.

Un afany recaptatori que, a més, es disfressava de solidaritat, fent-nos creure que, gràcies a ell, els malalts no estarien pels passadissos o els pensionistes no haurien de pagar una part dels medicaments que necessitessin. La vella tàctica de l’església catòlica que cobra de la nostra declaració de renda però que passa la patata calenta de l’atenció als desvalguts a Caritas o al Banc d’Aliments. La llagrimeta, vaja.

El cas és que això ratifica el que tots ja sabíem. Que l’estat, com aquell Gargantua de Rabelais, necessita més i més mamelles per satisfer la seva voracitat insaciable i que, per tant, tot allò que sigui susceptible de ser font d’ingressos per ell, acabarà essent-ho.

Aparcar al carrer de les grans ciutats (i a les petites perquè no els surt rendible) era un corol·lari de l’aparició del cotxe. Ara és una obligació que ens obliga a rascar-nos la butxaca. I amb mecanismes de financera, perquè cal pagar per endavant sense saber l’estona que ens hi quedarem i, per tant, amb l’espasa de Damocles de la multa damunt el nostre cap.

L’energia en general –amb especial incidència aquests darrers dies en l’electricitat- s’ha anat convertint cada cop més en una dependència d’unes companyies que fan el que els hi ve de gust. Amb la complicitat de l’administració pública que, sense fer soroll i per la via dels impostos, participa (i bastant) de l’abús i de la manca de competència real.

Les concessions d’autopistes eren originalment mecanismes per poder afrontar unes inversions que l’estat no tenia capacitat per fer i, per tant, els peatges, inicialment amb data de caducitat, eren una forma d’avançar en la seva construcció. Però han acabat essent una veritable Bota d’en Ferriol per les concessionàries però també per l’estat.

Fins i tot l’accés a la natura i als recintes públics –aquí tenim el cas del Parc Güell i el recinte de Sant Pau- que semblava ser un dret gratuït que teníem els ciutadans, porta camí de convertir-se en una nova mamella per aquestes administracions insaciables que ens governen.

Curiosament, però, hi ha determinats àmbits on aquest afany recaptatori no sembla estar justificat o, com a mínim, no fa acte de presència. Ja fa massa anys que sentim parlar de la taxa Tobin que hauria de gravar les transaccions bancàries sense que ningú hi posi data de definició, i molt menys d’aplicació. Ja fa massa campanyes electorals on sentim a dir –especialment des de l’esquerra- que qui té més ha de pagar més, mentre veiem com, en tots els casos anteriors, com paga el rei, paga el papa i de pagar ningú s’escapa. Altra cosa és, per cert, si aquest import s’endu mig sou en uns casos mentre representa la xocolata del lloro en uns altres. Fa massa temps que sentim a reclamar que les grans fortunes i els muntatges monetaris haurien de deixar de gaudir de privilegis fiscals. Però clar, en tota aquests casos, els afectats tenen alternatives. Des de marxar a un altre lloc a utilitzar els recursos que les mateixes lleis van deixant oberts, gràcies als seus assessors. Per tant, en aquesta camps, res a pelar. El cèntim sanitari, per contra, no dona alternativa. O podem i volem tornar a anar a Barcelona en carro?

Per tant, potser caldria començar a mirar cap un altre lloc o amb ulls nous. Perquè potser el problema no és que l’estat –sigui quin sigui el nivell que analitzem- necessita massa diners. Potser el veritable problema és que en gasta massa. Perquè, si no som capaços d’entomar que, per exemple, Barcelona la va espifiar construint l’anella elevada de les Glòries, però que ara no és moment d’esmenar l’error tot disfressant-lo d’operació ecològica i gastant-hi una porrada de milions, seguirem hipertrofiant el nostre Gargantua particular. I tots sabem allò tan conegut que diu que: Paga tu, pago jo, quantes te’n fotries.