Bomba de rellotgeria

El tema no és un tema menor. De fet, sense ser un expert en geopolítica, tinc clar que el conflicte general d’Ucraïna, i el més reduït de Crimea, son la penúltima seqüela d’aquella transició europea dels imperis totalitaris cap a les nacions democràtiques que va començar amb la revolució francesa i l’enderrocament de les monarquies absolutes, i que s’ha allargassat fins els nostres dies fruit de la diferència de velocitat dels processos de canvi i d’altres factors que han impedit que el procés fos uniforme. D’entrada perquè totes aquelles transicions es van fer de forma més ràpida en els imperis perdedors com ara el turc, mentre els que quedaven en el bàndol guanyador (cas de l’imperi rus) seguien fent la viu-viu.

No cal dir que la I Guerra mundial (i la preguerra que es va lluitar precisament a Crimea) va tenir aquest transfons. Els imperis alemany, austrohongarès i turc en van ser els grans perdedors. Els seus territoris van ser fortament trossejats pel tractat de Versalles i només l’alemany va quedar amb prou empenta o rancúnia com per tornar a intentar la seva reconstrucció a través del III Reich. Un intent clarament fallit a la vista del resultat de la II Guerra Mundial.

Però el que es va fer escàpol d’aquelles dues escomeses fou l’imperi rus. O si més no, l’esperit de l’imperi rus, perquè els tsars van haver de deixar pas a un soviet suprem que, en el fons seguia mantenint l’esperit imperial, com ho va demostrar en eixamplar la seva àrea d’influència i construir el mal anomenat bloc soviètic que anava des de Sibèria al mur de Berlín.

Certament, no va ser capaç de resistir la tercera escomesa. La lluita frontal que li van plantejar els nord-americans amb l’ajut inestimable de les potències europees que anaven construint un imperi basat no en la gràcia de Déu ni en el terror, sinó en la democràcia i el creixement econòmic. I acabà, un cop caigut el mur de Berlín, amb la separació de les nacions geogràficament europees, incitades per occident, i la d’altres territoris ètnicament diferenciats de la mare Rússia i pels que Europa, en aquell moment, no mostrava cap interès.

Tancada en el seu benestar i amb les fonts energètiques (la veritable bomba de rellotgeria) garantides, Europa va deixar que el gegant rus, un cop superada la figura esperpèntica de Boris Ieltsin, anés tornant als orígens. Acceptant fins i tot la maniobra de Putin d’abandonar la presidència de Rússia desprès de vuit anys, per passar a ser cap de govern quatre anys, mentre Medvedev li mantenia el llit calent en espera del seu retorn el 2012.

I el retorn als orígens va suposar la recuperació de l’orgull i la capacitat de plantar cara. Conscient de ser la gran reserva energètica del món (amb les expectatives que li dóna el progressiu escalfament de l’Àrtic) i de poder actuar com a gran regulador en aquest terreny, Rússia ha anat aixecant el cap i adoptant postures cada cop més arrogants. Sobretot enfront Europa que, en el seu afany expansionista, li disputa l’autoritat sobre alguns territoris fronterers com Ucraïna.

Rússia sap molt bé que Occident va equivocar-se creient desactivada l’amenaça del petroli amb la guerra d’Irak. Que s’ha tornat a equivocar amb l’aposta tranquil·litzadora de consciencies del tancament de les nuclears i l’impuls d’unes energies renovables que no acaben d’arrencar. Que novament va caure en l’error de no saber aturar aquell Iran nuclear amb qui ara intenta negociar, precisament amb l’ajut de Rússia, en el context de la crisi siriana. Però, sobretot, sap que té en Xina –la tradicional enemiga interna en el temps de la guerra freda- un mercat potencial importantíssim pels seus recursos energètics. Un mercat que, de retruc, deixaria Europa derrotada i arruïnada en canviar el centre de gravetat de l’economia mundial.

Per això, i també pels interessos turístics espanyols, els monetaris britànics o els econòmics alemanys, l’emperador Putin sap que pot fer i desfer dins del seu imperi i en els patis dels seus veïns. I no té cap escrúpol en intervenir a Crimea, forçant en quinze dies un referèndum com el que aquí Espanya (i Europa amb la boca petita) ens neguen. Un referèndum que li permetrà mantenir allò que Occident ja volia prendre-li quan la guerra de Crimea. La sortida a la Mediterrània i el pas dels futurs gasoductes. L’accés al, de moment, melic del món. I sobretot, seguir essent un imperi, amb tot el que això comporta. No endebades, la gran companyia gasística russa Gazprom esponsoritza la Champions.