La força centrípeta

El ministre Montoro sembla entestat en deixar curtes les lleis i principis d'Isaac Newton. Perquè el científic britànic, tot i descobrir a cops de poma la forca de la gravetat i, per tant, la forca centrípeta que arrossegava les coses cap al centre de la Terra, no negà l'existència de més forces actuant en altres direccions. Fins i tot, com la centrífuga, capaces de tibar en sentit oposat, tot actuant contra la gravetat en base al principi d'acció i reacció.

El ministre Montoro, en canvi, sembla voler negar aquest principi. Si més no, això es podria deduir de l’anàlisi dels eixos bàsics de les conclusions elaborades pels experts als que encomanà traduir i justificar la reforma fiscal que li demanava Europa i que s’han conegut aquests dies. Perquè, si alguna cosa hi destaca, al marge de seguir posant el pes de la recaptació a les espatlles dels contribuents tot augmentant els impostos indirectes, és la desaparició del que podríem anomenar impostos d'abast mitja, és a dir, els impostos autonòmics. Segons la física del ministre, el diner es atret per una forca centrípeta estatal tan gran, que només pot tenir un destí. El pinyol de la hisenda pública. El seu ministeri. Com si la poma de Newton l’hagués travessat per endinsar-se en el terra on seia el científic, atreta per la gran força central del planeta. Una mena de Big Crush econòmic, rèplica inversa del Big Bang de l’estat autonòmic i les transferències de competències econòmiques.

La proposta té, curiosament, una excepció no newtoniana. Que cal inscriure en el camp de la física relativista. Com que determinats serveis (dependència, educació, sanitat, etc..) tenen un fort component local i de queixa directa del ciutadà a les autoritats immediates, part d'aquell diner es deixa escapar de la influència de la forca centrípeta central a canvi que aquestes autoritats locals castiguin als ciutadans amb una colla d'impostos, també locals, i siguin elles les que aguantin la primera escomesa dels descontents.

Tot plegat, venut amb un embolcall de millora en l’eficiència de funcionament i igualtat de tracte a tots els ciutadans. Quan en realitat el que es busca, en aquest camp també, és una nova centralització ferotge que lligui curt les aspiracions d’autogovern i autogestió promeses i compromeses en el seu moment. Una centralització que elimini d’un cop, ara que les vaques han emmagrit tant, tota la despesa intermèdia considerada per ells innecessària. Una centralització que ja havien assajat en altres àmbits (sanitat, educació, etc..) i per la qual ara es disposen a donar la batalla final. La dels diners dels impostos. Es tracta doncs, curt i ras, d’omplir les arques de l’estat central a vessar, deixar absolutament buides -i si és possible amb deutes- les de les autonomies, i permetre que les dels municipis tinguin diners per la despesa corrent –més aviat justets si pot ser- i s’hagin de buscar la vida. Amb això, aconseguiran presentar-se a Europa, dir-los que el dèficit s’ha retallat i que, per tant, ja poden deixar de mirar-nos malament i tornar a esquitxar la mosca. Naturalment, posant els diners en mans de la força centrípeta universal que regirà la nostra economia, és a dir, enviant-los a Madrid perquè allà, amb la imparcialitat habitual, els reparteixin. Una jugada mestra.

Si els surt bé. Perquè si reflexionem una mica, això feien els nostres pares quan ens assignaven una paga que consideràvem insuficient vista la nostra aportació a la comunitat familiar. I això és el que ens generà aquelles ganes infinites de marxar de casa. De ser independents tot i l’actitud dels nostres progenitors que ens anunciaven tota mena de desgràcies i penalitats.

No fou així en el nostre cas. Tampoc sembla que hagi de ser-ho en el cas que Catalunya decideixi i pugui marxar. Curiosament, els anuncis de Montoro han coincidit amb els de companyies importants que s’instal·len o tenen plans d’instal·lar-se a la mateixa Catalunya. Potser aquestes, menys fanàtiques de la força centrípeta i la centralització, veuen en un estat petit però eixerit una bona sortida. En qualsevol cas, sempre ens quedaria l’opció de fer una mena de paradís fiscal. Una zona amb pressió impositiva menor. A la zona sud d’Europa van buscades.