Keep Calm

Madrid està perdent els nervis. Només cal veure com el president Rajoy confon el 2011 amb el 2014 en fer declaracions, per certificar que la processó els va per dins i començar a entendre la fugida al plasma del líder del PP. O com el portaveu del seu partit al congrés, Alonso Alonso, declara que arribar a la independència per la violència (on deu incloure la declaració unilateral) és tan il·legal com fer-ho mitjançant una consulta a les urnes que no empari la constitució vigent. O com es fa córrer per les redaccions la brama de la intenció d’il·legalitzar l’ANC, l’Omnium Cultural o l’Associació de Criadors de Canaris Flauta de Rupit en nom d’una suposada rebel·lia contra l’ordre establert. Madrid està dels nervis.

I en comptes de prendre’s una til·la i mirar d’entendre què està passant al seu voltant, el govern del PP -i el partit amb ell- opta per la resposta irada. Per l’ofensiva agressiva que, quan escalfa una mica motors, fica en el mateix sac als pacífics ciutadans que reclamen els seus drets, als terroristes sense escrúpols i als antisistema que busquen rebentar-ho tot.

Per no tornar a la cantarella del dret a decidir de Catalunya, fixem-nos en com ha afrontat el govern central les anomenades Marxes de la dignitat. Sis columnes de ciutadans emprenyats que van sortir caminant, ara fa un mes, cap a Madrid des de diversos territoris de l’estat per reclamar una cosa tan simple com feina per poder guanyar-se la vida, sostre per aixoplugar-se i pa per menjar. Just allò que, no ho oblidem, la constitució vigent els garanteix i tots els partits, tots, els hi ha promès campanya electoral rere campanya electoral.

Doncs bé, el govern central i el cor de verges que els fa el baix continu, no s’han estat de dir-los de tot. En especial, com els mou l’esquerra més radical i com només els interessa frenar el creixement econòmic que el país comença a tenir fruit de la seva gran gestió. Denunciar el desmantellament de la sanitat, els desnonaments, la mort de l’ensenyament públic, la xacra de l’atur o els privilegis de les grans corporacions (bancàries i no bancàries), sembla una heretgia antisocial digna d’un tribunal de la Santa Inquisició i d’una foguera immensa a la plaça de Colón com la que es va muntar allí el dissabte a la nit.

Clar que, de què ens estranyem?. Si fins i tot aquella Inquisició que funcionà a tota l’Europa catòlica, tingué a casa nostra una especial virulència. Per tant, és del tot previsible que les grans manifestacions socials que arreu es fan i toleren sense massa escarafalls, aquí siguin motiu de preocupació, alarma i repressió per part dels que voldrien tenir el poble quiet i calladet. I que acabin com han acabat. Bé, no arreu, que aquí ni els onze de setembre ni la via catalana van tenir incidents. I clar, quan aquestes grans mobilitzacions son pacífiques, cíviques i fins i tot un punt festives, es descol·loquen. Ells, que sembla enyoren els tancs al carrer i la gent fugint de la policia, han de recórrer a l’únic que saben fer. La prohibició. Ignorant que l’Orfeó Català prohibit per Primo de Rivera va ressorgir en poc temps. Que la Batasuna mil i un cops prohibida, ha tornat a nàixer, evolucionada i cada cop més raonable, mil i un cops més. Que l’ANC, si s’arriba a prohibir, renaixerà amb més empenta. Com les Marxes de la dignitat son el renaixement d’aquell 15-M que tant els amoïnà.

Perquè al darrera de tot això, agradi o no, hi ha la voluntat de tot un poble. Mentre ells, amb la seva intransigència i violència, mantenen i perpetuen interessos que, si alguna cosa no son, és populars.

No negaré que la reacció irada, l’ofensiva agressiva, formi part del seu ADN patriòtic. Recordeu des del motí d’Esquilache al dos de maig. Més avall de l’Ebre, les coses sempre han anat així. Però potser seria hora de començar a calmar-se i obrir diàleg amb el rival per veure d’arribar a acords. Prohibint, potser s’atura un moment el curs de la història i s’embassa l’aigua del progrés. Però aquesta aigua nova segueix acumulant-se i empenyent. Amb el risc d’una ruptura final del dic de contenció. Més forta i devastadora com més temps es retinguin les aigües del progrés. Posar un guàrdia civil a vigilar cadascun dels dos lleons de la porta del Congrés, no garanteix el respecte als principis democràtics.