Full de ruta

El recentment traspassat Adolfo Suárez explicava, en els seus moments d’esplendor, que ell tenia clar on volia anar però que desconeixia totalment els camins que havien de dur-lo fins allà. Una imatge completament diferent de la que ara ens volen transmetre els polítics amb els seus fulls de ruta i les seves línies vermelles. Una imatge on tot sembla estar planificat i calculat fins al mil·límetre i que solen acompanyar amb referències més o menys críptiques sobre plans B que els i ens hauran de salvar quan arribem a l’atzucac.

L’ex-secretari general del Movimiento, suposadament reconvertit a la democràcia, explicava que ell funcionava pel que anomenava escenaris. Encarat a un problema que demanés solució, es plantejava les diverses alternatives i, per cada una d’elles, li agradés més o li agradés menys, feia la corresponent previsió de futur. Una estratègia que, en comptes de l’aparent linealitat actual, es basava en un esquema en arbre que, a priori, sembla més lògic tota vegada que permet tenir més sortides previstes. Que potser té l’inconvenient d’obligar en algun moment a allunyar-se momentàniament del camí recte prenent una branca lateral que ens acosti perillosament a alguna línia vermella, però que, en ser aquesta branca lateral també ramificada, ens pot permetre, girant per la cruïlla oportuna, retornar cap a la bona direcció. Només cal revisar alguna de les decisions del ex-president per veure, per exemple, que la legalització del PCE o la concessió del concert econòmic a Euskadi, no van ser decisions marcades mesos abans en un full de ruta. El peix ha d’anar al cove quan es pugui. I fer-li saber que l’anem a pescar no sol ser una massa bona estratègia.

Ara no. Ara tot sembla haver de discórrer en línia recta. Com en els protocols que cada cop més ens envolten i que, per exemple, forcen a actuar quan un nen entremaliat va dos cops a urgències en poques setmanes per mor de possibles maltractaments. O que activen l’Inuncat quan s’acosta una mínima depressió per no haver d’avergonyir-se davant alguna desgràcia. Ara tothom ha de tenir el seu full de ruta perfectament delimitat que li permeti dir el que farà passat demà. Sigui quina sigui la situació amb la que es topi. Donant per feta la certesa que aquella és la millor de les vies si no la única
I això té un problema. El temps del rellotge. En el cas del full de ruta, quan l’escenari immediat no és el que hom havia previst cal, en primer lloc, adonar-se’n (cal recordar el temps perdut pel govern del PSOE negant la crisi?). Desprès, cal acceptar que el camí que havíem marcat no era el correcte (cal evidenciar l’entossudiment dels governs del PP i de CiU en les retallades?), tornar a avaluar la situació, definir un nou full de ruta i implantar-ne els protocols necessaris per posar-lo en marxa. Naturalment, posant un ciri a Santa Rita per que faci que el nou camí sigui el correcte. Però, mentrestant, com en la faula tradicional, la tortuga de la realitat s’ha allunyat perillosament de la llebre del polític que ha perdut l’oportunitat de guanyar la cursa.

En el cas dels escenaris que explicava Suárez, per contra, la incertesa es converteix en virtut. El mateix fet de plantejar diversos escenaris possibles rebaixa els fums de saviesa i predicció de qui hi ha de buscar-hi resposta i sortida. I això el manté amatent als indicadors que el cregut del full de ruta menysté. Permetent-li reaccionar amb molta més rapidesa i immediatesa.

Perquè ara, si el dia 8 es confirma el cop de porta del govern de Madrid a la transferència de competències per fer la consulta i es verbalitza per part de Rajoy l’oferta d’aquell pacte fiscal que va quedar descavalcat del full de ruta del president Mas i l’opositor Junqueras, que farem? Seguirem endavant amb el nostre full de ruta de futur més que incert o tornarem enrere per refer-ne un de nou des del principi? Insisteixo, tot i no ser ni suarista ni pujolista, en què el peix ha d’anar al cove quan es pugui. I no el primer peix que s’acosti. El veritable problema no és pescar sinó saber triar el millor peix de tots els que tenim a tocar de l’ham. En no caure en la temptació de pescar un peix de colors cridaners però ple d’espines, en comptes d’un bon llobarro.