Disculpes no aceptades

El problema real, senyora Oriol, no és que hi hagi un sou mínim. El problema real és que hi ha un conveni que obliga a pagar a tothom el mateix. I això, a vostès ja els va bé. Al marge que sigui o no just. Perquè aquí també juga l'estadística. Ja sap, aquella facècia que diu que si vostè es menja un pollastre i jo no, n'hem menjat mig cadascú.

Ho sento senyora Oriol (o hauria de dir De Oriol com figura al seu currículum?) però, tot i que jo ja no estic en el grup, no puc acceptar-li les excuses que va presentar als ni-ni sense formació. Dir ara que totes les persones tenen dignitat i vàlua, amb independència de la seva formació professional, quan dos dies abans s’ha dit que calia rebaixar-los el salari mínim per treure als ni-ni del limbe on viuen, sona més a una excusa transaccional per evitar que la cosa vagi a més i que en el Cercle d’Empresaris que vostè presideix no li toquin el crostó, que a l’expressió d’un sentiment autèntic.

Perquè no fa massa, els seus amics de l’ABC, en un reportatge que li dedicaven, explicaven com vostè, partidària de l’economia de mercat com poques, educava als seus sis fills en les més estrictes regles d’aquesta, avenint-se fins i tot a avançar-los pagues mensuals futures en forma de préstec pel que, naturalment, els cobrava els corresponents interessos.

Per tant, senyora, permeti’m que dubti del suposat lapsus, atribuint-li tota la intencionalitat del món i considerant que forma part del llegat que deuria deixar-li el seu predecessor en el càrrec, el senyor Claudi Boada. A més, penso, sincerament, que mantenir les seves afirmacions ajudaria a obrir un debat que tard o d’hora s’haurà d’obrir per evitar els abusos actuals que de moment només semblen afectar als sindicats, oblidant que, en els cursets de formació dels aturats o els treballadors, hi ha també una part important de participació dels empresaris.

A veure. És falsa la seva afirmació sobre el milió de persones que estan en el mercat de treball sense cap qualificació?. No és cert que hi ha un salari mínim que les empreses estan obligades a pagar als treballadors encara que no valguin per res? Doncs aleshores, per què rectifica? Per què no manté les afirmacions, les reforça amb dades fiables i, com a representant dels empresaris, proposa vies per resoldre el problema?

Jo li diré perquè crec que no ho fa. Vostè sap perfectament que, amb l’excusa del salari mínim, molts dels seus col•legues del Cercle es neguen a entrar en negociacions amb els treballadors sobre salaris i contracten fins i tot per sota d’aquell utilitzant tota mena d’argúcies, inclosa la del diner negre, per incrementar els beneficis.  Vostè sap també que aquest salari es paga a canvi d’unes hores de feina i que aquestes solen sovint eixamplar-se, sense contrapartida econòmica, de forma més o menys arbitrària. Vostè té clar que sovint els contractes de formació o similars tenen molt de contracte i poc de formació, al·legant necessitats de l’empresa i dient que tot forma part de l’aprenentatge. I que, fet i debatut, si s’optés per establir els salaris en funció dels beneficis empresarials i no en funció del que defineix un govern amic, els seus companys del Cercle hi sortirien perdent.

Per tant, anar a l’esmorzar informatiu del Club Internacional de Premsa de la capital a dir, per exemple, que els sindicats busquen mantenir un estatus i que cal apostar pels comitès d’empresa per desprès afirmar que els empresaris comprem quan ens ofereixen un preu raonable, no deixa de ser una forma més de tirar la pedra i amagar la mà. Perquè significa que vostès, els empresaris, encara estan en el temps del bueno, bonito y barato, i que, per tant, no haurien de criticar que els sindicats estiguin en el de la lluita obrera i la classe treballadora. També aquí faria falta posar-se al dia. Per part de tothom.

Perquè, com es pot denunciar la injustícia d’un salari mínim igual per tothom i no acompanyar la denúncia d’una proposta de salaris individualitzada que tingui en compte el rendiment de cada treballador? O potser, a l’hora de vendre, no fan vostès preu diferent en funció del volum de la compra?

El problema real, senyora Oriol, no és que hi hagi un sou mínim. El problema real és que hi ha un conveni que obliga a pagar a tothom el mateix. I això, a vostès ja els va bé. Al marge que sigui o no just. Perquè aquí també juga l’estadística. Ja sap, aquella facècia que diu que si vostè es menja un pollastre i jo no, n’hem menjat mig cadascú.