La pilota que rebota

Estava cantat que aquesta pilota acabaria rebotant i fent un nyanyo més o menys gros a la closca dels seus responsables. La pèrdua d'un ull és massa cridanera per esperar que tot acabi desfent-se en el mar d’anècdotes que fan els titulars de diaris i telenotícies. A més, la tossuderia exemplar d'Ester Quintana -en comptes de ser l'excepció hauria de ser regla entre la ciutadania- ha ajudat a mantenir viu el tema. El concret de l’ull perdut i el general del paper de les forces de seguretat, úniques detentores de la violència legal, en el control d’aquesta. Un camp on s'ha avançat gràcies justament a la tenacitat en la denuncia, i amb l'ajut de les errades dels mossos d'esquadra que tots tenim encara presents.

Jo voldria aixecar una mica el punt de mira i parlar dels responsables d'aquest cos policial. Des dels caporals que comanden les patrulles, al conseller que, en teoria, té tota la responsabilitat del seu funcionament. Perquè es produeix una paradoxa molt curiosa. Els que paguen els plats trencats no son mai -o quasi mai, siguem justos- els que donen la cara.

A dia d'avui, per exemple, encara és hora que sentim que el conseller o el cap dels mossos assumeixen cap responsabilitat. Per contra, els mossos afectats han estat traslladats, sancionats o inhabilitats sense que haguem sentit cap explicació seva en un o altre sentit. Ara es parla d'una pilota de goma incontrolada. Que podia haver quedat a l'arma i per tant, s'hauria disparat per accident, creient que s'estava fent una salva.

Una bola de goma que el conseller Puig, va negar en primera instància, va acceptar amb reticències desprès, i ara, si la interlocutòria del jutge esdevé argument processal, haurà d'acabar entomant com a provada i certa. Perquè, agradi o no, arribarà un moment que repetir que només és un indici i que debatem quelcom que no és una sentencia en ferm, caurà pel seu propi pes.

I els responsables que en el seu moment van fer declaracions, saben que si els fets no es proven fefaentment, passen legalment al limbe de les actuacions no provades a les que hom afegeix impunement un complement d’innocència que, a dreta llei, no els correspondria. Per tant, saben que aquesta moneda, a més de la cara i la creu, té també cantell. I que aquest juga a favor seu.

La meva reflexió no busca escatir la veritat sobre aquesta ja famosa pilota. No és la meva feina. El que voldria posar en evidencia és la paradoxa d'un conseller (aplicable a qualsevol altre alt càrrec) donant la cara per uns fets en els quals no ha participat i dels que té la informació que el seu cap de gabinet li ha passat deu minuts abans. Com la famosa frase de l’acomiadament en diferit dita per Maria Dolores de Cospedal en parlar de Luis Bárcenas.

Què és el que porta a aquell alt càrrec a sortir al faristol? La seva vanitat i saber que sortirà dos minuts al telenotícies, o la voluntat democràtica de donar explicacions i posar la cara en defensa dels seus subordinats?

En aquest segon supòsit -el més desitjable- voleu dir que no hauria de ser el responsable de l'acte que s’analitza qui dones les explicacions? Tots havíem jugat de petits al joc dels disbarats i recordem com acabaven les frases desprès del transit boca orella a què es sotmetien. I ni els directors generals ni els consellers tenen la vareta màgica per evitar-ho. Sobretot perquè cap d’ells era al lloc dels fets. Si es volen explicar els fets, que ho faci el que va donar l'ordre directa, el que va cometre l'acte o el que era allà veient com anaven les coses. Sobretot perquè, vist com solen anar les coses, serà ell o ella qui acabarà pagant els plats trencats. Per tant, si cal parlar amb la premsa i donar explicacions, que les doni tothom. Des de l’executor al darrer responsable. I si no es vol donar explicacions, que no les doni ningú. Ni tan sols el conseller. Perquè, altrament, tots acabem amb la sensació que els alts càrrecs son com alguns cracks del futbol. Que volen tirar totes les faltes i penals a major gloria seva. Però que, si fallen un gol cantat, s'excusen en el passi del company o l'estat de la gespa que alterà el bot de la pilota. Mentre ells segueixen cobrant igual, per les clàusules de contracte, i els altres jugadors veuen com se'ls esfuma la prima que tenien per guanyar el partit.

L’Ester Quintana té raó demanant dimissions. Les pilotes, quan reboten, reboten per tothom.