Atrapats a la xarxa?

El recent assassinat de la presidenta de la Diputació de León ha tingut una derivada que alguns poden qualificar de sorprenent. Jo no diré tant. Perquè el cert és que ja fa temps que es venia notant entre les altes esferes, aquestes que tallen el bacallà, unes certes ganes de posar fre a la lliure circulació de notícies. Només cal recordar com en Snowden i Assange van haver de fer mans i mànigues per no acabar a la garjola. Però, lògicament, la lluita contra el dret a la informació no podia seguir per aquell camí sense posar en evidència que del que es tractava era de limitar aquell dret fonamental de tota democràcia. I el poder, hàbil com sempre, va optar per buscar una altra via que aquesta setmana passada s’ha fet evident entre nosaltres com en el seu moment ho feu el Verb de la Bíblia.

El quasi mossèn Jorge Fernández Diaz  es posava les botes amb motiu dels tweets generats pel esmentat assassinat i manava a les seves tropes fidels que emprenguessin la lluita contra el maligne, és a dir, contra els eixelebrats que posen comentaris de mal gust al Twitter. Amb el resultat de la primera detenció d’un pocapena amb mitja dotzena llarga de seguidors que, probablement, ha estat cridat a convertir-se en l’ase dels cops. A ser cremat a la plaça pública en una mena d’auto de fe virtual que ens retorni als temps de la Inquisició pura i dura que, per cert, tant admirava la santa preferida del ministre. Teresa de Àvila.

Perquè del que es tracta, no ens enganyem, és de proclamar un veritable estat de setge sobre les xarxes socials. I, per aconseguir-ho, res millor que agafar algun exaltat que digui quatre burrades i fer-lo servir com argument per posar verda la llibertat d’expressió. I, vist que els ciutadans no son capaços de refrenar els seus impulsos, erigir immediatament les forces d’ordre en garants que ningú tornarà a fer córrer el rumor de la mort de Raphael. Faltaria més!!

Però, no ens enganyem. El que ens estan dient és que el problema estava i està en la manca de censura prèvia. Oblidant que aquesta censura es pot fins i tot justificar en una societat madura, però només de forma transitòria i puntual. Com es controla la voluntat d’un nen fins que adquireix us de raó. Per tant, això vol dir que ens consideren, com ja deia Franco, immadurs i de vigilància obligada. 

Però, analitzem el fet en si mateix. Aquest famós impacte de les xarxes socials. Perquè, a poc que meditem, veurem que estem fent una muntanya d’un gra de sorra.

Un missatge d’aquests de milions de visites i rèpliques, que amaga al darrera? Segurament, uns milions de tafaners portats per allò del que fa en Vicente. Probablement uns centenars de milers que, amb poc domini de les xarxes socials i control de les seves pulsions, reben i envien les informacions encara que no vulguin. Sense descartar els milers de visitants que en el seu moment tampoc reconeixen mirar teleescombreria, tot i que en privat es posen davant del plasma per informar-se.

Ficant tot això en el mateix sac, correm el perill de considerar al conductor retingut en un embús per l’efecte tafaner, com a conductor responsable. Al cap i a la fi, també circula a poca velocitat. I correm el perill d’atribuir al que ja era abans de l’enrenou una conducta malalta, un origen en la influència perniciosa de la xarxa. Una nova prova de com neguen als nostres compatriotes, veïns o amics, la maduresa que desprès, quan és l’hora de fer algunes que altres publicitats, els reconeixen.

Però si tot això serveix per aconseguir altres objectius no sempre lloables, el poder ho avala i dóna per bo. I les xarxes socials li fan la farina plana. Varem picar com salpes afamades quan ens oferiren el famós núvol on guardar tota la nostra informació sense adonar-nos que així ens negàvem el dret a esborrar la nostra petjada. Frisem per estar connectats en tot moment i hora, sense adonar-nos que això suposa estar localitzats permanentment i, per tant, renunciar al nostre dret a la intimitat. Ara ens fiquen la por al cos amb els comentaris a les xarxes socials. Què busquen? Probablement, oferir-nos (la premsa ja ha insinuat la noticia) un servei més segur -naturalment de pagament- per lluitar contra l’anonimat dels hipotètics ofensors. I jo em pregunto: Si realment és contra aquests contra els que es vol lluitar, per què no fem pagar per l’anonimat en comptes de taxar la seguretat? O potser no seguim dient allò que no ofèn qui vol sinó qui pot? Tant importa l’opinió d’un eixelebrat que, probablement, escriu més per acte reflex o per afany de notorietat, que per convicció? Es veu massa el llautó.