El quart poder

Les eleccions europees, si més no a casa nostra, han sembrat el dubte entre els que observem la realitat política sense formar-ne part directament, sobre si aquell quart poder mític -la premsa- al que s'atribuïa i atribueix una força incommensurable, la segueix tenint a l’hora de la veritat.

Perquè hem pogut contemplar, sempre a casa nostra, com una campanya que hauria d'haver estat dominada pel dilema quasi hamletià de ser o no ser europeus en el sentit més literal del terme, ha estat monopolitzada per la relliscada del candidat del PP, el bonvivant masclista Cañete i, en menys mesura, per les retallades del PP, que potser convé recordar que eren i son més alemanyes que europees. Ja ens entenem, oi?

I tot plegat, a mi, m'ha fet recular als tempsque al carrer Meridional de Vilanova i la Geltrú m'explicaven com, durant el temps de l'estraperlo, es feia entrar una mica de tabac pels Colls -del que evidentment s'avisava a la Guardia Civil- mentre per la platja Llarga es desembarcaven tranquil·lament tubs de raigs X o fardells d'antibiòtics que garantien un molt major benefici econòmic. Explico això perquè, per exemple, vaig estar pendent del sainet del rebut de la llum mentre, pel que sembla, a les altes esferes econòmiques, la cosa es preparava per demanar, o fins i tot exigir, la reobertura de la central nuclear de Garoña, més caducada que les cançons de Formula V.

I no cal que reculem fins el desembarcament de Normandia i la gran ensarronada per fer-li creure a Hitler una destinació errònia, per trobar més exemples. Europa i els EEUU fa temps que escenifiquen un aparent desencontre en l'espionatge dels segons sobre la primera –Merkel inclosa- mentre, d'amagatotis, negocien un protocol de resolució de conflictes industrials i comercials absolutament vergonyant i que, probablement, hagi estat el que ha acabant empenyent Putin cap als braços dels xinesos, mostrant-lo als nostres ulls com a guanyador enfront Europa. Una imatge si més no distorsionada ja que en realitat, tant ell com el nou Parlament europeu elegit aquest diumenge, han passat -pel que sembla- a ser simples comparses de la mà, xinesa o americana, que veritablement tiba els fils.

I, davant d'això, què pot fer la fins fa poc poderosa premsa, arrossegada com està cap al pou dels números vermells per la crisi econòmica, sinó la farina plana al que mana, la subvenciona i li desbrossa el camí si és dòcil i submisa? Per tant, no ens ha d'estranyar que un argument tan tronat i indefensable com la pretesa superioritat intel·lectual del homes enfront les dones, hagi centrat una campanya electoral on alguns esperàvem que ens revifessin la fe en uns ideals col·lectius o, si més no, ens prometessin la fi del temps d'estretors que portem patint des de fa uns quants anys. Una sensació de frustració que no han apaivagat uns debats televisius de mínima audiència i uns mítings centrals, sectorials o finals que cada cop busquen escenaris més petits, ajustats al que és la realitat del país, i estratègies d’imatge que segueixin donant la impressió d’aquells mítings multitudinaris dels inicis de la nostra democràcia. Unes minves d'interès i impacte que els propis mitjans de comunicació s'afanyen a atribuir a la rígida regulació dels temps de campanya, a la manca de punch d'uns candidats, a la mala fe dels altres o a la conjunció astral de Júpiter i Mart en la franja de Capricorn. Tot abans que reconèixer que tenen les mans lligades. O el que és encara més greu: Autolligades. Perquè jo em pregunto: Si els partits han exclòs dels seus debats i fins i tot dels seus mítings el tema de la consulta -això deien els periodistes, no?- què impedia donar-ne informacions en el temps o l’espai "no regulat"?

I consti que, amb això, no estic dient que la premsa hagi deixat de ser el quart poder. Simplement penso que, com altres poders en els quals ho tenim tan clar, ella també ha arriat veles enfront el poder suprem. Un poder suprem que, no ens enganyem, no és el polític. Ja fa massa temps que, com en el temps dels asteques, cent faves de cacau permeten comprar un esclau.