Només Google?

La recent sentència del tribunal de justícia de la UE manant a Google que retiri la informació sobre el ciutadà espanyol Mario Costeja, que apareixia a Internet en una noticia de La Vanguardia en relació amb un embargament de la seguretat social ja resolt, obre la porta a reflexionar un cop més sobre el concepte de privacitat, però també sobre el de innocència. Perquè, si tothom té dret  que es respecti la seva vida privada de falsedats i maledicències, la sentència hauria de fer-se extensiva a diaris, arxius d'imatges i altres mecanismes de memòria amb els que convivim. I això, com s'aconsegueix? Cremant tots els exemplars d’aquell diari i aquella data que hi ha a hemeroteques, biblioteques i arxius? Enviant un estol de funcionaris a retallar –com es feia en temps de censura- les ressenyes de tots els diaris que en el seu moment se’n feren ressò?

No ens enganyem. Quan al poder o a la premsa, a certa premsa, li convé la mentida, o si més no el dubte, aquesta informació falsa o tendenciosa es segueix propalant a tort i a dret. Com ara i aquí es segueix especulant de tant en tant sobre l’existència a Suïssa de comptes bancaris a nom del president Artur Mas. Això sí, tot citant, a efectes exculpatoris, el diari que ho va esbombar inicialment.

Però encara hi ha un aspecte pitjor en tot això. El dels mecanismes de memòria col•lectiva que poden sorgir de l’acció d’una memòria tendenciosa com la que, en una separació, etiqueta sense motiu un dels separats com el dolent. O d’una memòria interessada com la que ha deixat la imatge de Tarradellas reduïda al mitificat Ja soc aquí pronunciat des del balcó de la Generalitat. O fins i tot d’una memòria esbiaixada com la que fa temps que intenta reduir la figura de Franco a la d’un governant com qualsevol altre. Memòries mogudes des dels diferents graons del poder i que acaben per definir el que passa a ser memòria col•lectiva. Aquesta que la recent sentència contra Google intenta retocar i preservar i que, lamentablement, sol ser força sensible als rumors i notícies no contrastades però que es donen amb molt soroll i en el moment oportú. Una memòria col•lectiva, la dels tòpics i els prejudicis, que costa molt de redreçar quan ha estat esbiaixada.

Per això, potser més que eliminar informacions falses, el que caldria seria donar totes les informacions. Les que ara es proclamen a crits i les que el temps acaba traient a la llum per desmentir-les o confirmar-les. Perquè, aleshores, qualsevol de nosaltres podrà saber si ho vol, per exemple, que els directius de la desapareguda Caixa Penedès no son innocents malgrat la sentència que aquesta setmana passada s’ha donat a conèixer. Qualsevol podrà saber, ara i dintre de 200 anys, que han estat declarats culpables, però que l’atenuant de penediment i del retorn dels diners de les pensions que s’havien assignat els ha deixat, això sí, sense la pena pública de presó. Una situació força diferent de la d’innocència que ara alguns interessats s’afanyen a propalar per instal•lar-la en la memòria col•lectiva.

Una informació completa que també explicaria que els responsables de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona tampoc son innocents en el cas de l’hotel del Palau de la Música. Que, en qualsevol cas, tenen dret a exhibir l’etiqueta de no culpables. Perquè ha quedat demostrat que sense el seu concurs (necessari encara que la sentència el reconegui no decisiu) els Millet i Montull de torn no haurien pogut fer el que varen fer.

Per tant, com que pel que sembla, revisar-ho tot i esporgar allò que és fals o dubtós és una feina impossible, potser el que cal és donar un gir de 180º al tema i posar tota la informació en mans de la gent. I quan dic tota vull dir tota. Altra cosa és que, en aquesta jungla d’informació es certifiqui allò que està provat, es desautoritzi allò que es demostri fals i es deixi la resta al bon arbitri de qui ho llegeixi o consulti. Potser així, amb el pas del temps, algun testaferro de Bárcenas, algun còmplice d’Urdangarin o algun afectat pel cas dels ERE es decidirà a fer-nos saber la veritat i la justícia s’estalviarà temps, diners i, el que és més important, judicis paral•lels.

Sense sortir de l’àmbit de la informació, en un altre camp i a tall d’exemple de la meva tesi, penso que no es tracta de dimonitzar Wikipedia com es fa sovint. Es tracta de convertir-la en una eina cada cop més seriosa, contrastada i rigorosa. Perquè, si ho pensem una mica, al pas que anem, l’alternativa és el buit. El no res. O la veritat interessada.